United States or Samoa ? Vote for the TOP Country of the Week !
N'Àuria Maresa sempre havia considerat el seu fill petit com una creu. Estava disposada a sacrificar-se per ell sense esperar-ne res sinó penes, i, en atansar-s'hi, n'havia un toc d'espines. Tots els delits del seu cor se'ls enduia en Jordi, el garrit, el fort, l'excelsador de la missaga. Per aquest sí, que perdia el temps amb gust, sense adonar-se'n.
I, mentre es regirava en son setial, amb visibles mostres de sufocació, mossèn Joan no perdia la calma, coneixent com coneixia suficientment a son feligrès, a part de què ja hi comptava en trobar alguna resistència en sa proposició. -Miri, don Eudald- digué amorosament: -jo parteixo de la base de què sa filla és una minyona de totes prendes morals i materials.
A la fi, en arribar a ço que en diuen la mar , la trobo insolent, brutal. Al moment en que perdia tota esperança, una onada, que es fa enrera, em deixa de mostra sobre la sorra, talment com un estel marí. Em redreço, i, mirant entorn meu, descobreixo que nedava amb dalè per salvar la meva existència... dintre dos peus d'aigua.
Treballava menys que ella, en el sentit material de la paraula; però manava més i més a temps, i, com no perdia mai de vista la feina i sabia millor compendre les capacitats individuals del servei, ne treia millor partit. Així succeï sovint que, quan donya Dolors li advertia la conveniència de fer tal o qual cosa, ella somrient li contestava que ja estava feta.
En aquell moment, i mentre es perdia entre aquestes reflexions, Katel va entrar: -Senyor- digué ella: -veu's aquí una cosa que he trobat en vostre capot d'hivern. Era un paper. Ell va pendre'l i obrir-lo. -Ves! ves! féu amb una mena d'emoció. -La recepta dels bunyols! ¿Com he pogut oblidar-ho, de tres setmanes a aquesta banda? Decididament ja no sé on tinc el cap. I esguard
Vingué una estrebada d'eixut que cuidava rostir els blats. L'anyada es perdia. Una pedregada va espolsar els raïms. Feia dolor esguardar aquella vinya ufana, amb els gotims caiguts a terra plens de vida, com una munió de gotes de sang encara bullents i amb els pàmpols trossejats i les branques nues com els guerrers espellifats que romanen drets entre els morts de la batalla. L'Andreu se sentia defallit. Si hagués vist un pagès que anava a captar l'haguera seguit acorat. La seva voluntat no era tan ferma per una lluita tan paorosa. S'haguera ajagut damunt la collita perduda resignat a morir entre la feina perduda. Sort de la Tecla que el va empendre i va dur-lo als camps com si portés un noi rebec a casa el mestre. L'arrossegava, tot renyant-lo i fent-li pessigolles per fer-lo riure. -Au! què és això! sembles una gallina mullada! ¿Que et creus que tindràs un cel per tu sol? Enguanyasses has pogut comprar un nodrís i un mec. Va venir aquest bordegàs que sembla un pom de flors!... Aquest any ens toca el rebre. ¡Jesús i paciència! Bona casa, bona feina, i hala! val més això que no pas una malaltia! L'Andreu se sentia satisfet i fins va somriure. ¡Riu, home, riu; ja pagarem el que sigui! Antanyasses les formigues han guanyat el plet al riu i l'han passat sense pont. L'any vinent, si a Déu plau, tot ser
A part d'Orient una llista de broma estràtica, més massissa i negrosa que la boira que per allí es perdia en els límits de l'horitzó, a poc a poc anava prenent tons d'un moradenc verdós com la mena de coure al caldejar-se al gresol. A poc començ
-Nois!... Nois!... ¡Cuiteu, que veureu un senglar! L'Esparver! Correu!... -I dôs? cons n'haveu mort? -Aquest fa set! va respondre amb urc l'Andreu. -El setè- va repetir amb astorament la vella, bo i baixant l'escala de fusta negrosa que es perdia en la foscor de les estades tancades.
No sé per quins camins hi entràrem, però lo cert és que al cap de no gaire estona érem al mig de la planura i al davant d'una estació i d'una via de ferrocarril que es perdia al lluny del lluny. En aquell mateix moment arribava el tren fent tramblar la terra. Aleshores la mare m'abraç
-On s'és vist?...Dolenta!... Rabiosa!... ¡Mal gènit!... Verí!... -L'hauria morta. Sols va revenir al veure que la castigada perdia l'alè... i, aleshores, el cor se li espaum
Paraula Del Dia