Fins aquí don Eudald estava encara més a les fosques que mai, no comprenent a on aniria a parar el sacerdot amb tot aquell tractat d'història casolana, i persistí en sa creença de que allò acabaria amb una petició de diners. Mossèn Joan, amb la vista baixa, continuà: -L'home proposa i Déu disposa.

Heu's aquí que el sol fogueja a contraclaror de les espesses teles. Sentiu el cant del gall? No, no és el cant del gall... és una veu enrogallada que crida: -Rivelles!... Rivelles! Cal desempallegar-se de la balladora, sortir i respondre. Un esforç, un altre esforç... En Rivelles se va trobar davant d'un llum d'una resplandor tan crua que la vista no li podia obeïr.

Retornats a la terrassa, feren des d'allí el darrer adéu al bon Rector, que s'allunyava. En quant se perdé de vista, en Ramon, que se l'havia contemplat pensativament, se retorn

En efecte els generals i els capitans venien a ell per mar, no amb vista als diners, sinó perquè sabien que era més profitós d'obeir a Cirus, que no pas la soldada de cada mes. Quan un el servia en alguna cosa que ell encomanés, mai no deixava aquest zel sense recompensa. Per això s'ha dit que Cirus tingué en tot els millors agents.

La vista del pit ubèrrim, la remor de les encanyonades, ¿desvetllà, tal volta, un lluny

I així va ésser que a l'adonar-se Abundi de la minva d'interés per part de la seva amiga o al parar tal volta esment en la poca gentilesa que mostrava exalçant els dots d'una dona davant d'una altra, l'adorada!, que n'atresorava tants, va renovar un xic el tema... I passant del lirisme descriptiu a la novel·la d'intriga, insinuava somrient: -Però si Vós l'heu d'haver vista, per lo menys un cop.

Al primer cop de vista creguérem anar per bon camí; però el nostre goig no fou de durada. Amb el reflux l'aigua s'enfons

Quan pescava a la canya solia seure amb el cos tirat endavant, les mans junyides a l'entorn dels genolls i la vista perduda cap al lluny. S'hauria dit que estava en oració, i que tal volta obirava ales i caparrons d'àngels allí on nosaltres no descobrim més que boirines daurades i calitges de color de carn.

I tu sembles un mico remullat. Rèiem per les butxaques. I ja el sopar estava llest i les estovalles esteses a la sorra, i els grills començaven a cantar la vinguda del vespre, i encara ens recava la diversió i fèiem esgargamellar la dida cridant-nos. Pobra Jacobè! qui l'ha vista i la veu!

Molt me plauen tes resolucions, i plau-me, més que totes, la de segellar-los amb una visita al pobre vellet que, malgrat tos llargs desviaments, no t'ha perdut mai de vista.