-Però jo- afegeix -he estat obligat a perseguir, perquè veia que estant-nos quiets preníem mal, sense poder fer-ne. Quan ens hem posat a perseguir hem vist -diu- la veritat del que dieu: perquè ni podíem fer més mal als enemics que abans, i ens replegàvem amb totes les dificultats del món. Cal, doncs, donar gràcies als déus, que els enemics no hagin vingut amb molta força, sinó amb poca gent: que sense grans danys, ens hagin revelat el que ens manca. Perquè ara els enemics tiren l'arc i la fona a una distància a què els cretesos no poden respondre amb llurs arcs, ni els qui tiren a m

-Poc que ho ! respongué en Pere, mirant recelosament cap endavant... Enlloc es veia res... El camí era net, amb son pedruscall que al clar de la lluna prenia tons blavencs, amb ses roderes molt fondes... deu passes endavant la massa enorme dels Boscassos es destacava negra i rúfola, sense una remor ni un moviment. En Pere mirava, mirava, sense veure res enlloc... L'Antonet començ

Elsa!... Senyor del cel!... ¡ja no és a la nau!... ¡Mireu com van les veles d'un cantó a l'altre!... ¡i com la petita nau vira sense una m

I quan es va veure tancat, dins la saleta, sense altra companyia que el model i demés el bloc de fang que havia de transformar en figura d'Himeneus, va posar mans a l'obra amb un delit de que potser cap més altre s'hauria sentit capaç.

I em va somriure. Era el consentiment ple, era la correspondència sense reserves. Voleu més felicitat? Ja no em vaig recordar de l'efecte contraproduent de la meva primera besada, ni del penediment amb què acabava de deplorar-la, i un petó i dos i tres, expressivament dedicats, seguiren el camí del meu ablamat daler. O desvari! O realitat única!

-Clàudia, aquí teniu les unces dels bous. La carreta el noi de can Xiró potser se l'emporti. La Clàudia va pendre els diners i sense dir res va cloure la m

Trobaren el magall, l'aixada, la destrala, unes saques apedaçades, el fanal amb el dipòsit de l'oli buid, i àdhuc el plat fondo de les sopes de vi sense vi i sense sopes, amb el rústec vidriat de floretes grogues tan net i lluent com si acabés d'eixir de casa el terrissaire.

Com una processó de màrtirs sense nom i sense palma, de nit i dia li desfilaven pel pensament els modestos protagonistes d'aquells poemes consagrats a les llàgrimes silencioses i a la pena recollida.

-Tinc un pensament- digué George. -Em sembla que vosaltres esteu, naturalment, desitjosos de servir-vos-en culturalment a l'ensems. A la qual cosa jo vaig contestar: -Tant com a esdevenir meravelles de saviesa, no que no ho pensem; ara fins a cert punt, i mentre pugui fer-se sense grans despeses ni gran esforç personal... -Pot fer-se- digué George. -Coneixem Holanda i el Rin.

La nostra ruta era fatal, perquè el bastiment, ple d'aigua i amb el centre de pesantor desllorigat, així que no hagués seguit el jaient de la correntada s'hauria tombat sense remei.