Vet aquí perquè, de xic en xic, aquelles sospites li varen desaparèixer de nou, i va tornar a fer la ruta de cal ferrer a la torre sense parar-se a escorcollar les reconades de camí ni a ronsejar per les marrades.

Tot garlant de l'afer que els duia a ciutat, varen arribar en dues hores i mitja als Hostalets, on varen aturar-se per a fer pa i beure i donar el morralet a la Morica. Després varen seguir altra vegada la ruta, caminant sota els raigs del sol, que anava aixecant-se, tot roig, sobre la ratlla de llevant.

Mes l'heroi seguia sa ruta sens aturar-se ni vacil·lar. Triomfador ardit del primer impuls de feblesa, era ja invulnerable: res no havia de témer.

I va rependre la ruta confiadament, per a aturar-se de nou al cap d'algunes passes. No, no era cap bestiola, el que es movia. Ho endevinava, ho sentia ben , que no podia ser-ho. Però encara la sospita no s'havia acabat de convertir en assegurança, quan es va trobar agarrotada fortament del braç per una m

Criat per la Ruixqueta i aconduït per la Llogaia, que se'l mirava com un nét, el fill d'en Biel i de la Malena, el menut Galderic, va créixer a la bona de Déu, aconsolant el seu pare de la viduesa i donant-li alè per a no defallir en la seva vida de treball i per a perseverar en la bona ruta, malgrat les ires ressuscitades d'algun temps enç

Sabia que la meva ruta no vorejava cap avenc. -Bah, bah! això és basarda! vaig mormolar: -una por de no res, pròpia de dones i criatures. És precís despreciar-la. Filosofia i avant! Mes la filosofia, que em feia avançar, no aconseguia pas tranquil·litzar- me.

Sortosament, les cigonyes, després d'un instant de repòs, acabaven de tornar a empendre la ruta per dar el tomb a la vila i pendre possessió dels núvols d'Huneburg, i tota la plaça, transportada d'entusiasme, feia una cridòria admirativa.

Quan Harris i George estaven fent beneiteries amb les vaques, jo somreia amb indulgència; però, quan feien el tarambana estant dintre el riu, jo utilitzava un vocabulari que faria glaçar a les venes la sang de qualsevol. Si una barca se'ns posa entremig en la nostra ruta, em cal fer grans esforços per contenir les ganes d'agafar un rem i matar tot el passatge.

»Vosaltres sabeu, continua -jo em penso, d'on surt el sol i on es pon, i que si un ha d'anar a Grècia, ha de fer ruta cap a ponent; i si vol anar als bàrbars, a l'inrevés, cap a llevant. És, doncs, possible que ningú pugui enganyar-vos, fins al punt que el sol surti d'allí on es pon, i es pongui allí on surt?

Allí m'entretenia a inquietar les formigues, aquestes formigues gegantines que es troben a muntanya, amb poderoses mandíbules de gos de presa i ventres disformes i transparents com grans de mora verolada. Amb el peu obstruïa la ruta.