Ella un alt concepte del vostre seny, i tinc la seguretat que si... -No ens exposem- vaig interrompre jo, pel meu compte. -És un afer delicat i obiro la forma de sortir-ne. Direm que George ens va inspirar. Hi ha una manca d'acudits benefactors, en George, que mantes vegades m'empipa de trobar-n'hi.

George: -La música far

Ens aturàrem, impotents per a continuar. No podíem suportar l'inenarrable acompanyament de George quan subratllava aquest Dos , donat l'estat de lassament en que ens trobàvem. Harris es pos

-No tinc ganes de pendre te- digué George, buidant la seva tassa sobre el riu. Harris tampoc no tenia gaire set, i seguí el seu exemple. Jo m'havia begut ja la meitat del meu, i de tot cor hauria volgut no haver-ho fet. Vaig demanar a George: -Creieu que agafaré les febres tífiques? George: -No ho crec. Penso que teniu moltes probabilitats d'evitar-les. En tot cas, amb quinze dies en sortiríeu.

El Tàmesis no fóra tan deliciós com és, sense les rescloses mig cobertes de branques i flors que fan de dolç envelat. En parlar de rescloses, em ve a la memòria un incident esdevingut a George i a mi, no fa gaire, un matí d'estiu, a Hampton-Court. Feia un dia esplèndid, i la resclosa era plena de públic.

Fou al barret de palla, que George degué aquell dia la vida.

-A Escòcia sempre plou- digué George. -Hi vaig estar tres setmanes l'any anterior, i mai el temps no era eixut, ni una sola vegada... Res, doncs, d'això. -A Suïsa el temps és bastant bo- digué Harris. -Elles mai no aprovarien la nostra marxa a Suïssa, anant tots sols- vaig dir jo. - sabeu el que va passar la darrera vegada.

George entr

George, tot seguit, ens va dir que ell també patia rodaments de cap sota els quals no sabia el que es feia.

Ara resta a fer els cistells, i Harris diu: -Havem de marxar d'ací a dotze hores: ¿no és això? Penso, doncs, que ara hauríem de procedir George i jo a la nova operació. M'hi avinc bo i asseient-me.