SIR TOBIAS La cambrera de la meva neboda. SIR ANDREU Amable senyora Acosteushi, el meu gust seria poguer coneixeus més fondament. MARIA El meu nom és Maria, cavaller. SIR ANDREU Amable senyora Maria Acosteushi... SIR TOBIAS Ho haveu mal entès, cavaller. Us he dit acosteushi; és dir: apropeushi, encareushi, parleuli, escometeula, festegeula.

-Mira-te'l el bruixot! deia en Bartra veient-lo entaforar-se pels boscos del comte. -Ara comença a pagar-les, les malifetes. Mal anar no pot durar... i qui la fa, la paga. Havien pas de ser totes roses i flors: un dia o altre se li havia de girar la truita, al valent brètol! La gent el deixava dir i no s'hi enfundava pas braument. El sabia despitat, i no en feia cabal, de les seves dites.

Tenia una ferramenta de salvatgina que me'ls hauria ben capolats en un dir Jesús. I no era tan llanut com semblava: vet-ho aquí.

Sobtadament, va dir: -Veu's aquí el carruatge! Els altres dos escoltaren, i no oïren, al cap d'alguns segons, sinó un ressò llunyà, acompanyat de grans cops de fuet. -No és això- digué Hâan; -és un carruatge de posta que va per la carretera.

Montmorency és coratjós, però la mirada del gat hauria glaçat el cor del gos més valent. Ni l'un ni l'altre van dir res, i, amb tot, era fàcil d'endevinar la conversa que tenien. El gat: -Volieu de mi alguna cosa? Montmorency: -No, no: gràcies. El gat: -No us estigueu de dir-m'ho, si és que voleu res: sigui el que sigui. No passeu ànsia. Em sembla que m'he equivocat. Em pensava que us coneixia.

I vam embrancar-nos en una discussió, tractant de marxar tots quatre a una illa deserta, convenientment servida, on poguéssim fer vida de bosc. Harris: -He sentit a dir, per això, que les illes desertes ofereixen el seriós inconvenient d'ésser humides. George: -No! ¡Si tenen bones tuberies de fang per a dessecar la terra!...

La lluita és, però, solament el principi de la diversió, de la gràcia de la cosa. El segon acte de l'espectacle passa a la cambra tocador. Els metges són, generalment, estudiants de medicina i joves que, havent finit la carrera, estan desitjosos de fer-ne pràctica. La veritat m'obliga a dir que els que vaig conèixer eren homes de posat groller, que semblaven fruir en llur treball. Potser no se'ls n'ha de fer retret, per això: forma part del programa que s'ha de patir tant com es pugui. Al metge ideal no li plauria gaire, la tasca. L'observar com resisteix l'estudiant la cura de les nafres, és tan important com veure com les rep. Totes les operacions han de fer-se tan brutalment com es pugui, i els seus companys l'observen curosament per veure si ho suporta amb caient de tranquil·litat i gaudi. Una ferida ben tallada, que s'obre i vessa sang, és el que tots desitgen, i es cus expressament d'una faisó grollera amb l'esperança que així durar

Pocs personatges poden alabar-se d'haver sigut desitjats amb més impaciència que l'any vinent. Almenys he sentit dir a cent pares de família dels que encara permaneixen entre nosaltres: -L'any vinent que vui sortir amb dona i criatures a fer una passejada a fora. Tal hi ha que en un pilot d'escombraries veu un tomàtec tot mústic, florit i arrugat, i exclama: -Ai, senyor... tant que m'agraden!

Jo no puc romandre assegut, sense fer res, veient com els altres treballen igual que negres: necessito aixecar-me, atalaiar llurs moviments, passejar-me amb les mans a la butxaca i fer-los indicacions per reeixir més . És l'efecte de la meva energia natural. No puc evitar-ho. Aleshores, sense dir ni un mot, vaig començar d'enfardar.

-Gràcies a Déu, que ja sabem on som! -Creia haver-vos sentit a dir que tant vos feia- record