Havia oït parlar ben sovint del tal Cerdà. Feia molts anys que a tongades, carbonejava els suros vells del nostre bosc, i havia esdevingut amic del pare. En aquell temps, els carboners, quasi tots eren cerdans, homes corpulents i feréstecs, amb grans mostatxos, molt cantadors i d'una frugalitat que atordia.

La seva germana, que anava a la ratlla dels quaranta anys, i que la condició de mare de família una mica egoista, també, i interessada només pels seus, posava en una situació tan diferenta de la de Paulina, no la pogué aconsolar com altres vegades. S'ha de dir que les crisis anteriors que havia sofert Paulina eren per ser més compadides.

Com que no marxàrem plegats, vaig avisar-los que arribaria primer, per a treure la barca remant mentre els esperava. No em fou possible llogar cap perxa, aquella tarda: eren totes compromeses, i vaig haver-me d'acontentar seient en un marge mirant l'aigua com lliscava.

Quan, allunyats els núvols, varen aparèixer les primeres lluïssors del nou dia, varen ser saludades amb una lletania de planys i de renecs, de malediccions i de sospirs. El sol, en aixecar-se, va il·luminar el desastre més gros que havien vist els vivents: les cases eren illes; el carrer, el córrec i la plaça, un braç de mar; dels horts ni se'n veia rastre...

El carrer de casa hi donava al mar i no hi puc pensar mai sense que se'm desperti el record de les anades a la platja: em recordo una per una d'aquelles cases que anava passant, com un es recorda de les cares que no ha vist fa temps. Les primeres que trobava eren d'aspecte burgès, amb cancells envarnissats i reixes pintades; les de més avall, més deixadotes, amb grans entrades sense cancell, mostrant per la penombra del seu interior, pilots de nances, rengleres de palangres, rems estesos per terra... i d'allí dins en sortia un fortor aspre de maresc, que se'n entrava. A voltes, asseguda d'esquena al carrer, apoiant el coixí al caire del portal, una dona feia saltar entre sos dits els boixets grocs, faixats de blanc i del ball desenfrenat dels boixets n'eixia sobre el vermell del patró la blanca punta, que s'hi anava estenent, estenent, com all

Els baixos de casa, al voltant del jardinet, eren magatzems. Aquí arròs, allí garrofa, més enll

En Magí cantava rublert de goig en veure aquell molí que havia estat un niu de misèria i ara és tot brogit i treball i alegria, conquerits amb la feina, neta i honrada com la de ningú... Ell amb la seva dona eren mirats com a models de belles persones i com els més treballadors d'aquells voltants.

Quan tothom és reunit, s'asseuen davant les armes: i els reunits eren, entre generals i capitans, al voltant d'una centena. Al moment que això passava, era prop de mitjanit.

A cada cantó del presbiteri uns bambús gegantins es movien amb elegància enlairant una munió de flors artificials fetes de paper de colors esblaimats. En tot es flairava la sentor de la festa. Les noces d'En Martí eren esperades amb desfici; el neguit torturava les ànimes, contorbava els ulls, i feia frisar els cors. L'hora és arribada.

És mort? preguntaren els dos joves mariners que eren fora de la barca.