Per fer-se obeir dels soldats, ho arranjava esdevenint el còmplice de llurs maleses. Pretenia fer-se honorar i fer-se fer la cort, mostrant que tenia més que ningú el poder i la voluntat de danyar. S'apuntava com un benifet, si algú s'allunyava d'ell, que no l'hagués perdut després d'haver-se'n servit. Hom pot enganyar-se sobre ell en fets que no són visibles; però el que tothom sap, vet-ho aquí.

Que n'eren de diferents de la gent de fàbrica!... També a aquests els veia passar cada dia a la mateixa hora... Eren tots secs, desnarits... amb grogors de planta d'estufa... Les mosses, altes, esprimatxades, plenes de llànfares d'oli, amb fils de borra encastats als cabells, amb grogors de vici a les galtes... Els homes més endreçats, més nets, però tots ells amb un aire de tristesa!... I ben garbellat, potser aquests em feien més por que no pas aquells... També esvalotaven a tothom, però en sos esbroncs no hi havia l'alegria serena dels pescadors... hi havia sols una ràbia sorda... una quimera negra...

-Vés, vés: no em rebreguis; no em destorbis la pipada- va dir agafant-me pel canell i despassant del seu clatell el meu braç. -Guarda les caranques per a quan tinguis criatures. El meu pèl no vol raspalls. ¡Ara veges de què es donava vergonya, aquell home! Però, per més que m'amagués el seu cor, ¡que segura estava jo de ser-ne la regina, i com ho comprenia tothom així!

Zwei! I el moviment augmenta i disminueix de bell nou. Drei! I tots els gots donen un sol cop sobre la taula, i tothom s'asseu. Es nomena un Jutge i s'omplen dos gots colossals. Els dos estudiants seuen l'un davant l'altre, amb llurs mans a les anses dels gots i l'esguard fixe en ells. El jutge dóna el senyal de començar, i tot seguit baixa la cervesa per les goles.

-Ah, sa vida, sa vida!... ¡Ès tan dolça, sa vida! va dir ell. -Cada u s'estima sa seua més que totes les des món plegades. ¡Qui sap què hauríem fet, nosatros, a ses seues aigües! ¡Misèria, misèria! Mort jo, mort tothom. Companys, germans, pares... A sa mar no em fio de ningú. Misèria, misèria!... ¡Verge santa des Vilar! ¡No crec sinó en vós; no espero sinó en vós: en vós i en ningú més!

-Estiu!... Estiu! Ho proclamen triomfalment a chor, les bandades d'orenetes i falzies que s'escampen per l'espai. -Estiu !... Estiu! Indirectament ho proclama també pel poble el nunci amb aquella crida que ja tothom se sap de memòria per repetir-se cada any per la mateixa diada amb els mateixos termes i àdhuc els mateixos tocs de trompeta. -Tuturú! tuturutú!

¿Així doncs, aquest casament sempre havia estat feliç? -Feliç! era una benedicció per a tothom. Vaig callar. El comte no havia comès, no havia pogut cometre un crim.

Quan les boires, dies i dies, embolcallaven la casa de la Roser, tothom sentia la gaubança de tenir un enemic allunyat, i quan la ventada les espargia arreu, el poble de Roques Altes passava la angoixa d'una onada de superstició. Si per atzar el llamp esqueixava un avet o l'esperver matava les gallines o el porc sengl

Els corredors y dependents d'escriptori aprenen de fer baguls, maletes i sacs de nit pels fugitius; que ara és negoci. Els adroguers fan babarotes a tothom amb ampolletes de càmfora, sofre, te, esperit de vi i demés caterva d'ingredients anti-colèrics, que per als esporuguits són un espectacle pitjor que la malaltia. La meitat dels que es queden és per força.

-És magnífica! sumptuosa! excel·lent! digueren, l'una boca darrera l'altra: tothom n'estava igualment enamorat. L'emperador don