En Jeroni fou el darrer a desdir. Estava enfurismat i, mirant com a igualment enemics tots els presents, brandava el braç amb un grapat de terrissalla al puny i dubtava si destinaria el tret a ensorrar algun dels antipàtics botornons d'en Vatualmón o algun dels embafadors malucs de la Quima Xamosa. De cop i volta, però, suspengué el moviment. Una claror de seny acabava de penetrar dintre la seva ànima fosca i revolta. No, no li convenia pas esperar la vinguda de la ronda, que li mouria noves raons; no, no li convenia pas engrescar una brega, que no podia portar-li més que males resultes. Bon goig de poder fugir. Calia aprofitar l'ocasió. Deix

Mes diu l'adagi que en gran mal Déu ajut i que qui un bon voler un bon poder. Vet aquí que l'endem

L'irascible i desconfiat pagès ja no era el renegaire vulgar, quasi inconscient. El seu esperit s'encrespava i sublimava com el de les pitonises. La seva pensa fulgurava de llums sinistres. Amunt, avant, cap a l'abús del poder, cap a les descobertes horribles, cap a la destrucció de tota fe! Era una nota d'un chor demoníac, estrident. Els seus cabells roigs banderejaven al buf de la marinada.

Si jo tingués el poder de Déu, endegaria aquesta maquinària millor, cent vegades millor que no marxa avui en dia. -I quina peça no marxa a l'hora? Diu-ho, diu-ho, desgraciat. -Són tantes i tantes! Uu, ui, ui! -Anomena'n una... una només! -Doncs , us n'assenyalaré una, la que ara m'ha caigut entre cap i coll i m'ha costat més lliures, que no volia donar de dot a la meva filla.

La Margarida restava immòbil, aclofada i esmaperduda, sense poder dir ni una paraula. En Quel en veure-la tremolar va sentir per ella una pietat tendra, desconeguda i estemordidora, i romangueren tots dos llarga estona sofrint una emoció que els torturava amb crueltat. A la fi, la Margarida va esclafir en un plor retingut i sofridor i En Quel mig penedit de la seua feta, s'acost

Jo et veig avui a tu amo del poder i de la contrada de Cirus, conservant per això el teu propi governament: veig que aquesta potència reial, de la qual Cirus s'havia fet una enemiga, és al contrari una aliada per a tu. Essent així, qui és tan boig que no vulgui ser el teu amic? Però encara et diré, més, d'on me ve l'esperança que tu voldràs ser amic nostre.

Aquest va aixecá 'l cap y vegè un home que queya aplomat com una pedra. Llavors no podent fer miracles se contentá ab extendre la ma tot dihentli: Atúrat. Y tot desseguida 's dirigí cap al palau del Bisbe per demanarli permís á fi de poder salvar la vida d' aquell pobre travallador.

I ben poc va mancar-se'n perquè això succeís: tan poc, que, amb tot i haver-se arrapat a una branca d'arboç, no va poder salvar-se de caure asseguda a terra. Un davassall de cireres caigudes de la branca va escórrer-se avall, caient a l'aigua amb una remor alegre.

El viatger rondinava cosa de no dir; sempre s'embolicava a cada aclaració, i el mosso només desitjava acabar l'assumpte per poder alenar a plaer.

Els grans roures són els arbres del poder i la dignitat; i els d'aquella selva eren famosos. Acompassadament plantats, robustos i massissos, s'alçaven amb una dretura marcial. L'escorxa els revestia d'una ajustada túnica de plaques articulades, que lluentejava sordament com una cota metàl·lica, entelada pel temps.