Però de sobte, sentia una cosa estranya; el vidre del quadro que em feia de model, reflexava un moviment, i em trobava envaït per una negror molt grossa. -Era que al meu costat s'hi redresava, com una amenaça, la silueta de l'Hermano , les mans a la cintura descansant en la faixa, la cara vermella, tot ell molt negre, menys el coll, molt blanc... La llum s'havia fós.

Arribat a baix, es submergí dintre la xomba d'ombres del recó de l'escala, i, des d'allí, vinclant el cos i allargant el coll, sotj

Ella, la Mònica, una pagesassa més robusta que un brau i més vermella que un bitxo, l'endemà, a punta de dia, va carregar-se una magalla a coll, i cap al camp, a ajudar al seu home. Torn

Amb totes ses coneixences se despedí dels seus... La jove, cridada a corre-cuita, vingué sense res al cap: del gipó escollarat li eixia el coll blanc, blanc i tou, grassonet... El moribund fix

Treu el mocador d'herbes, se'l passa per cara i coll; tira sobre el llit la levita, i diu allò de «és un gust estar a la frescaPerò ho diu bufant. -Noia: que no est

-Alguns de nosaltres ens mullàrem el cap sota la bomba... Jo encara el tinc humit. Veieu? La tia Polly va enrabinar-se de pensar que havia passat per alt aquell bocí de prova circumstancial i negligit una pista. Aleshores digué, amb nova inspiració: -Tom: no us calgué pas d'arrencar el coll de la camisa d'all

Més d'un cop en Janet, aquell patró alt i prim i ossut, que tenia el nas i la nou del coll punxaguts i que cridava sempre, s'havia enquimerat perquè després de les cantúries la gent no veia l'hora de estendre la xarxa al sol.

La seva cara rebeguda i el seu coll esprimatxat mostraven ara una grossa inflor; els llavis se li veien tenyits per una lleugera moradura; les mans, enasprades als braços de la cadira, s'hi arrapaven fermament, com si la força que hi feia l'ajudés a bleixar. Per la cambra, silenciosa com la cella d'un frare, semblava surar-hi quelcom d'esgarrifós.

Però elles continuaren i continuaren, i la Mort seia, tot movent el seu cap, igual que un xinès, a cada cosa que anava essent dita. -Música, música! xisclava l'emperador. -Vós, preciós ocellet daurat: canteu, canteu! Us he carregat de pedres precioses, i fins i tot he penjat la meva mateixa sabatilla daurada al voltant del vostre coll: canteu, us dic, canteu!

Hi ha res més agradable, en aquest pobre món, que asseure's, amb tres o quatre vells companyons, davant una taula ben servida, dins l'antic menjador pairal; i allí encastar-se greument el tovalló sobre el coll, enfonsar la cullera dins una bona sopa de cues de cranc, embaumadora, i passar els plats tot dient: -Tasteu això! Ja me'n direu el què?