Entre les grans esteses de blats i ordis a punt de segar que creuaven la carretera, el grandiós paraigua vermell amb que es guardava del sol el capellà, semblava una rosella colossal: la mare dels milions i milions que se'n veien vermellejar entre la rossor de les messes madures. Entre la fresca del riu, i el zum-zum dels borinots i avespes, i el fregadís de les espigues mogudes pel vent, l'oració de mossèn Esteve i el seu company semblava una remor més; pero una remor tan forta, que cuidava ofegar les que se sentien ça i enll

Tot dient això, Knapwurst semblava greu, recollit; un pensament tendre feia tremolar dues llàgrimes en sos ulls. Pobre geperut, estimava els que havien tolerat, protegit sos avantpassats. I a més, deia la veritat, les seves paraules eren d'un seny pregon. En vaig romandre d'allò més sorprés. -Senyor Knapwurst- vaig dir-li, -heu après, doncs, el llatí?

Una gran calma, torbada només pels zumzeigs de borinots i vespes i pels crits de les cigales, que barrejaven llurs cants amb els que entonaven les granotes per les obagues del córrec del Home-mort, s'havia ensenyorit de tot el terme, que semblava dormir amb un son pesat, com si se sentís atuït per la feixugor de la bona anyada que anunciaven els blats, ajaguts pel gra que esclatava en les espigues; els fruiters, esqueixats de branques al pes de la fruita assaonada; i els horts, clapats arreu per la vermellor de les tomates i els pebrots, i per la verdor blavosa de les mongeteres, atestades de tavelles grasses i fortes.

La mateixa naturalesa semblava participar del meu espant. El comte havia deixat en terra la seva càrrega; la vella i ell la gronxaren per un instant al caire de l'abisme; després, la llarga mortalla sur

-Aviat hi serem, mare... no ploreu, no tremoleu! i les onades avançaven i li voltaven les cames d'escuma; emportant-se'n sorra sota els peus el feien aturar per a no caure a l'aigua. Semblava que'l mar tenia el desfici d'esborrar les petjades dels peus nus d'aquell pescador. Aixís arrib

Un dia de calma, llavores que la mar semblava adormida i l'aire aturat per art d'encantament, Gemma se sentí absorta i tot oblidant- se que anava vestida de pobre i que era colrada del sol, va cantar com cantava en sa infantesa senyorívola. En sentir-la tota la corrúa de l'art va atansar-s'hi sigilosament i van voltar-la aguantant-se els respirs.

Ara la seva filla li havia renovat al viu el record d'aquella superioritat estranya, aplanadora, que li produïa el temperament fogós i descobert del jove enginyer, que li semblava sortit d'una altra generació. Aquelles dues mirades semblaven germanes, com filles d'una mateixa situació d'ànim i d'un mateix temperament. Sols hi notava una diferència en sos efectes.

Seria mitja nit, seria la una... Déu sabés quina hora seria, quan la Tereseta es desvetllà. El pregon silenci de la muntanya semblava poblat d'una vaga remor vellutada, com d'aleteigs misteriosos. Les orelles de la masovera ho destriaven clarament. Va aixecar-se i mig obrí el finestronet de la cambra. Per l'escletxa pass

Kobus es forjava mil idees; li semblava de veure Christel i Orchel que refusaven... el vell rabí suplicant... que jo? Aquests pensaments s'empenyien en tanta de manera, que li feien perdre el cap.

Immediatament us sobtava la temença de perdre'l, l'horrorosa convicció que si no tornava a cercar-vos us caldría restar allí per a sempre més, incapaços d'eixir per vosaltres mateixos d'aquell paratge encantat, de donar un pas enfora d'aquella presó sense murs ni reixes, on semblava que caminant de dret aconseguiríeu els estels.