Aquestes paraules de «noces», de «casament», de «minyó», zumzejaven a les oïdes de Fritz. Orchel, després d'haver acabat la seva història, estranyada de no rebre cap resposta li va demanar: -Què en penseu d'això, senyor Kobus? -De què? va fer ell. -D'aquest casament.

Era el violí de l'hongarès Iòsef, que cantava, acompanyat d'una altre violí i un contrabaix; cantava dins la seva cambra, darrera els cortinatges blaus, i deia: -Sóc jo, Kobus, sóc jo, ton vell amic!

Tots els mossos de la casa, de brusa, eixien aleshores amb l'arada enganxada. Tiraren en l'aire el barret, tot cridant: -Bon dia, senyor Kobus! -Bon dia, Johann! Bon dia Kasper! digué tot joiós.

Aquelles paraules es referien a la trasmudança de Kobus, i mostraven també la gran subtilesa del vell rabí.

Kobus pos

Quan el notari Müntz acabava d'inscriure els béns de Kobus, i Súzel, ella, no tenia altra cosa a dur a la casa que els encisos de la jovenesa i l'amor, el vell David, decantant-se darrera el notari, li digué: -Poseu que el rabí David Sichel dóna a Súzel, com a dot, l'hectàrea de vinya del Sonneberg, que produeix el millor vi del país. Poseu això, Müntz.

Súzel va enrojolar-se tota de plaer. -Oh! el senyor Kobus vol riure's de mi! -No, Súzel! aquests bunyols són deliciosos. ¿Com els has fet? Vejam. -Oh! senyor Kobus! No és cosa difícil. He posat... Però, si voleu, us ho escriuré: podríeu oblidar-ho. -Com! Sap escriure, Christel? -Porta tots els comptes de la masia de dos anys ençà- digué el vell anabaptista. -Diable, diable!

I les grosses galtes de Kobus s'inflaven; sa bocassa es fendia fins a les orelles, son nassàs s'esclafava de satisfacció; feia una riallada que no s'acabava mai més.

Torno al teu devora amb la primavera, amb el bell assolellament... Escolta, Kobus: les abelles fan bonior al volt de les flors primeres, les primeres fulles zumzegen, la primera alosa cantusseja en el cel blau, la primera guatlla tresca en terra... I jo torno per abraçar-te! Ara, Kobus, les misèries de l'hivern són oblidades.

Kobus, aleshores, entr