Ambdós s'aclofaren en terra a poc a poc; i la dona, emparant-se de les mans del xaval i retenint-les entre les seves, jup el cap i ombrejada la vista pels esblenats cabells, que hi flotaven pel davant en davassall, va dir, tota humil i anguniosa: -Escolta'm, Temme, caret meu, escolta'm!... I no em trencus s'enraonament. Me vui confessar amb tu, que ja ets un homo pes seny i sa bondat. Ho necessito. Deixa'm descarregar es cor, per s'amor de Déu!... Féu una pausa, i, abaixant la veu, prosseguí: -Suara t'hai atracallat... i tu parlaves com un sant; però jo, llavors, no ho coneixia. Més tard, . I, amb tot i això, com més bones eren ses teues paraules, més em ferien i em revoltaven. Estava tota enfurrunyada... i coneixia que no tenia raó... i m'enfurrunyava més. ¡Ai, Temme! sospir

Aquestes paraules varen encoratjar-lo en gran manera.

Des d'aleshores, mai més. -Un artista com vostè el devia sentir d'una manera tan dolça l'amor! Quines coses devia dir! quines paraules! -Oh pobre de mi! No ho cregui: sempre he estat d'una gran timidesa. Quan em trobava davant d'ella se'm feia com un nus a la gola. Li volia dir moltes coses! però les meves paraules eren tan pobres! Demés, mai mai n'he sabut, de dir fineses.

LANCELOT , senyor, servirem taula, y posarem el cobert dins del plat, senyor; en quan a vós, senyor, vindreu a dinar quan així plagui a vostre humor y fantasia! LLORENÇ Visca'l bon seny! Y quina cua porten ses paraules!

Després, acostant-se a una bóta i tustant-la amb ei dit: -Veu's aquí el markobrunner : veritat? -; i aquella és la del steinberg . -, : anem a dir-li dues paraules.

Hi havia un to d'amenaça tan ferm, en les paraules d'en Biel, que la Malena va esferir-se'n i va fer acció d'apartar-se. I ell, que va notar-ho, va agafar-la per la m

¡ n'havia rebudes, don Eudald, d'envestides del jove enginyer, que diferents vegades l'havia sufocat amb la seva sàtira punyent i crua, però mai l'havia reptat amb tal feresa, ni l'havia anorreat amb aquella contundència de boig! Ses paraules li caigueren a sobre, com garrotades, i el darrer pàrrafo, sobretot, el féu caure aplomat sobre un silló, com un bou sota la massa del carnisser.

I les paraules eixien de la seva boca, desdentegada i verinosa, amb un tumultuós espetegar de roba molla. El jutge es limitava a dir-li: -Feu el vostre camí; feu el vostre camí... Però l'egua, espaordida pel gesticular d'aquell energumen, sentia com els talons d'en Gorgals li tustaven les illades i com tot ell tremolava. L'egua va pollinar, assistida pel manescal més entès de la comarca.

Si era una prova, ben segur que la Voluntad Divina acabaria per concedir-li el que tan desitjava. Per això, tement que Déu prengués els seus clams per tossuderia, molts cops, recordant-se de les paraules de la Malena, solia afegir, a les seves súpliques: -No em rebel·lo, Senyor. Si no em convé, no me'l dongueu, el fill que us demano.

»I totes aquestes malediccions et succeiran i et perseguiran, i reposaran al teu damunt fins que siguis exterminat, perquè no hauràs obeït la veu de l'Eternal, ton Déu, per a servar sos Manaments i les Lleis que t'ha donat!» -Aquestes són les paraules de l'Eternal! afegí David, aixecant el cap. Mir