United States or Vatican City ? Vote for the TOP Country of the Week !


Poc m'agrada... mira, aquí te direm Mariagneitta, com sa morta, perquè hi tens una retirada, oi Monja? -I ben pensat, Tem; Mariagneitta!... -I que vôs assé? -Anar a l'art, homo que vòs que fassa?... sempre as meu costat! afegí la Monja estranyada de la pregunta. -Aixís vos assé artista!

Per què vàrem anar a Hannover. -Quelcom que es fa millor a l'estranger. -L'art de la discreta conversació estrangera, tal com és ensenyada a les escoles angleses. -Una vera història que ara es conta per primer cop. -El truc francès, segons és preparat per a gaudi dels nois anglesos. -Instints paternals de Harris. -El maneguer de camins considerat com un artista. -Patriotisme de George. -El que Harris hagué de fer. -Salvem la vida de Harris. -El cavall del pesseter, considerat com a crític.

-Completament satisfet- vaig afirmar des del munt de pedres en que m'havia assegut. -Fins ací jo us he conduït amb seguretat, i seguiria guiant-vos més enllà. Però a tot artista li cal, per a treballar, l'encoratjament dels altres. Sembla que no sabeu on sou; però potser sou on voleu ésser. De totes maneres, jo no vull dir res més de l'assumpte. Podeu anar per all

Mes, al cap d'una estona, les cames d'en Refila prou trescaven pels viaranys, però els seus pensaments n'eren lluny, lluny... ja no eren de la terra. Havia tingut una inspiració, i componia de cor. Ningú, sinó el que algun cop les ha sentides, pot figurar-se de quina manera les inspiracions roben l'ànima d'un artista.

La Monja i en Tem van respirar davant aquell sentiment que els feia sabedors de què tenia aquella noia amb son posat tràgic. -No seràs artista, no! Vindràs amb mi a l'art... vôs fer d'espardenyera? de modista? vôs trenar cànem?

A l'hora del sopar no parlaren d'altra cosa que del dibuix. Cada un es creia ser un artista fet i pastat, i, naturalment, criticava els seus germans; i tots volien saber-ne més. El pare acab

No puc estergir les meves impressions en paraules o en pintura, i les sento com m'abrusen, dins de mi. I tanmateix un artista: mos ulls m'ho diuen, i tota la gent que ha vist els meus esbossos i les meves notes m'ho reconeixen prou. No més que un pobre minyó, i visc en un dels carrers més estrets; però la llum no em manca, perquè visc ben en l'aire, i tinc una bella vista damunt la teulada.

Des d'aleshores, mai més. -Un artista com vostè el devia sentir d'una manera tan dolça l'amor! Quines coses devia dir! quines paraules! -Oh pobre de mi! No ho cregui: sempre he estat d'una gran timidesa. Quan em trobava davant d'ella se'm feia com un nus a la gola. Li volia dir moltes coses! però les meves paraules eren tan pobres! Demés, mai mai n'he sabut, de dir fineses.