Me sembla que el pare que al cel siga... allò, quan va tornar el rei i tot se va posar com estava abans; el meu pare, Déu lo perdó, me va preguntar un dia sortint de veure la parada: «Noi: ¿que te'n sembla d'això?» I jo, essent un bordegas, que encara no havia complert els vint-i-cinc anys, li vaig respondre: «-Pare, això va malament.» I lo cert és que des d'allavors ençà, cada dia anem pitjor.

Vaig acudir en va altres dies al carreró solitari, al peu de la tanca a cercar en l'olor que s'hi respirava, la renovació del meu somni. No ho vaig conseguir. Aquell somni espontani, automàtic, no es reproduí més; no en vaig poder cap altra volta assolir sinó un record més o menys viu. L'olor a les primeres flairades m'ocasionava sempre una emoció remarcable, pero no res més.

Em posa els cabells drets, de sentir-vos! Tom: què teniu? -Sid, us ho perdono tot. I doneu, Sid, el marc de finestra vell i el meu gat borni a aquesta noia nova que ha vingut al poble, i digueu-li... Però Sid havia arrapissat sos vestits i apretat a córrer. Tom sofria de bo de bo, ara: tan bellament treballava la seva imaginació: així és que sos gemecs havien assolit un to perfectament genuí.

El meu oncle el convid

SIR TOBIAS Y jo seria home per casarme ab aquesta moça per haverse enginyat aquesta trapaceria. SIR ANDREU Y jo també. SIR TOBIAS Y no li demanaria altre dot que una entramaliadura com aquesta. SIR ANDREU Y jo també. FABIÀ Ara ve la més gentil armadora de paranys. SIR ANDREU O en el meu? SIR TOBIAS Vols que'm jugui la meva llibertat a cara o creu y que'm faci el teu esclau? SIR ANDREU Y jo també.

Amb això el meu esperit va passar, quasi d'un salt, de la terror més folla i aclaparadora a la confiança més absoluta.

Jo vaig deixar passar el meu acompanyament a fi d'espiar a les noies, baldament fos d'un tros lluny. I com trescaven! Com corrien! Amb quin gust respiraven l'aire fi de la muntanya! Aixeribides per una mena d'enjogassament que les pessigollava el cos, les mústigues criatures prenien aires escaients i desinvolts.

SHYLOCK Es una aceptable companyia, sinó que menja per sis; la calma d'un cargol, a l'hora de la feina, y de dia es més dormilega que un gat mesqué! No estic per abellots an el meu rusc. Per això men desfaig y el passo a un cert personatge perque l'ajudi a malgastar el diner emmatllevat. Vaja, entra a casa, Jèssica; potser que torni a l'instant; fes com te dic, tanca les portes darrera teu.

Així que els de casa dormissin ¡zist! m'esquitllaria... i, a fer guarda al parany! -Es sa manera -digué en Xaneta. -Me sembla que ens enlleirem- va objectar tímidament el meu cosí. -Jo fa temps que no estic gaire bo i teme... Crec que tan sols que hi fóssim a les quatre de la matinada...

-Li confesso, Puntí, que tot això no m'acaba de convèncer. Em sembla que el meu enamorament ser