Però mentre som allí, l'home plega la cama, i tots els assistents fan un crit que aquell home és viu. Llavors tu dius: Que visqui tant com vulgui: que el que és jo no el duré. Llavors jo et vaig pegar, dius veritat: perquè em feies l'efecte de saber que era viu. -I què? replica l'altre ¿és que va deixar de morir després que jo te'l vaig haver presentat?

Allí la mar fulgurava amb llampegueigs d'or i d'argent viu, i semblava desfer-se en davassalls de vidre volador; i cap a la cala, en el redós de ponent, groguejava com una gran lluna d'oli.

Després que va ser introduït a la tenda d'Artapates, el més fidel dels portaceptres de Cirus, ningú no ha tornat a veure mai Orontas ni viu ni mort, ni ha dit ningú, per haver-ho vist, com va morir. Els uns, feren unes conjectures, els altres unes altres; i no ha aparegut mai enlloc la seva tomba. ARRIBADA A BABIL

Els homes, al contrari, tenen un esperit que viu per sempre, que viu després que el cos s'ha tornat pols, i s'aixeca damunt l'aire clar, fins als estels resplendents. Així com nosaltres muntem per l'aigua a veure la terra dels mortals, ells munten a belles contrades inconegudes que mai no veurem nosaltres.

Rellamp, que n'hauríem hajats avui d'ocells, amb sa matinada de color de cendra i es fred tan viu! ...Rellamp! i es temps de sa passa no dura gaire. Aviat no hi haura sinó pastorells. Jo m'hi fonc! Tants de reclams de tota mena, que tinc a casa! Però es vesc és car... és car... i, aneu!...ets guardaboscos vigilen que hom no sap on tallar un arbret.

-A les bones, si puc, i si no... com pugui; però jo abans d'una hora, si som viu, seré a Serra-Bruna- contest

No es desvaneix el plaer de la contemplació amb les reflexions que inspiren vint perruquers que amb sos grans rètols, sos fanals il·luminats, sos aparadors, sos cartells i ses cues penjades, fan meditar en els afanys de lloguer, la contribució, els aliments i el vestit, i qui diu perruquers diu sastres, guanters, cafeters i tota aquella gent que viu del que guanya, treballant per força.

I, així que un aliret més viu i més sostingut els acarrera tots en un encalç segur, l'afrau s'arbora de frenesí, de glapeigs, de rastallades, de vertigen; i en Busqueta, llançant un crit llargarut i horríson, ja no és un home: és un bòlid, un llamp, quelcom que no aturador.

I en Perdis deia per dintre: -És l'ocell del meu esperit. Quan aquella mossa va arribar als setze anys va sentir un viu desitg d'emmirallar-se. Tot va venir de que el pastor de l'Ensulcida, al sortir una festa de missa matinal, va començar a mirar-se-la amb ulls encesos de luxúria i va acabar per dir-li amb veu enfarfegada: -Fòtxara de mossa!

Ai, senyor! Encara no fa dos mesos que quasi tots érem persones acostumades a presenciar impassibles les majors extravagàncies de la civilisació; estàvem familiarisats amb el viu moviment de les capitals populoses; i, si algú feia admiració d'un cas notable, ens el miràvem amb una rialleta de burla, com aquell que diu: ¿D'on surt, ara, aquest beneit? ¡Que est