Jeia èrtic i esblaimat en el llit sumptuós, amb penjarolles de vellut i borles d'or feixugues. Hi havia una finestra oberta, al damunt seu, i la lluna escampava una faixa de llum damunt l'emperador i l'ocell artificial, que era al seu darrera.

«Era una festa de nocesdigué la Lluna. «Cançons eren cantades; hom bevia brindant; tothom era alegre i festívol. Els convidats se n'anaren: era passada la mitja nit. Les mares besaren la núvia i el nuvi. Després vaig veure'ls tots sols, però les cortines eren tirades gairebé del tot; la cambra de bell estar era il·luminada per una làmpara. -Gràcies a Déu, tots són fora- digué ell, besant les seves mans i els seus llavis. Ella somrigué i plorà, i decant

-No s'arriben a afigurar. -I rius? -Tampoc se reparen; però hi ha mars. Jo vaig veure un mapa de la lluna i era igual que qualsevol de la terra: allí mars, allí continents, allí badies...

«Jo anava passant damunt els brucs de Limburg», digué la Lluna, «i vaig veure una cabana tota sola vora el camí. Alguns arbres sense fulles creixien al seu voltant, En un d'ells hi cantava un rossinyol; s'havia esgarriat. Vaig conèixer que havia de morir de fred i que jo sentia el seu cant del cigne. En rompre el dia pass

Llavors la mossa es va enretirar una mica, i la figura es va tornar a reflectir. ¡Quin plaer més voluptuós sentia la xicota en aquells moments! El mirall no era pas tan clar ni transparent com la lluna de cristall que somniava, però era més gran, molt més gran. S'hi veia tota, fins a mig cos, i no es cansava de mirar-se.

Un poeta jaumí, que no recordo com es diu, ha dit que la lluna era presó d'ànimes enamorades: ¿qui privava el professor de creure una cosa semblant?

Bufava el vent, fort i geliu; els núvols s'empaitaven i la Lluna només es mostrava de tant en tant.

Quan la lluna, ben tost, es mostr

Mira la corona menjada dels corcs, i, si el seny piadós, sent que llisca una tristesa al seu somriure. Dormiu, o morts! La Lluna us recorda, la Lluna envia ses fredes esplendors, nit a través, cap a vostre reialme silenciós, damunt el qual penja la corona de fusta».

GRACIÀ Us juro, per aquesta lluna que ara brilla, que em culpeu sense raó. Per ma fe, l'he donada al escrib