Estava immòbil amb el front entre les mans. Al seu darrera, una forma negra jeia estesa damunt la terra, i, més enll

Es diria que viuen en eterna convulsió, temorosos de la destral i de la burja escorxadora, que tantes voltes els han ferits; i, en veure a llur entorn descolgada una bona part de llurs tortuoses rels serpejants, un hom pot creure que han forceguejat per deseixir-se de la terra i fugir.

Així esdevindria possible que jo i els meus Herois caminéssim triomfalment pels viaranys de ton esperit com ho férem pels deserts de la terra. El poble de L'Esparra és un poblet de quatre cases situat entre dues afraus en mig d'un bé-de-Déu de serres emboscades.

Al cap de tres dies, no gaire lluny, veieren una illa, tota poblada d'arbres de tal frondositat que les branques s'agafaven i afrenellaven en gran i verda espessura, i tots eren carregats de raïms com aquells que havien menjat, d'odor i saboria inenarrables. Tots aquests arbres eren tombats cap a la terra, per la feixugor del gran esplet. Tot sol l'abad davall

Arribar a la ferreria, caure a terra a l'empenta d'un cop de puny, i esmicolar-se el poal en deu mil trossos en topar amb els rierencs de l'empedrat, va ser obra d'un dir Jesús. Tenia la m

Els arbres eren de més frondosa i alta copa i els fruits més daurats i mengívols; els aucells tenien un refilar més dolç i aquella terra tenia dos colors: per una part era blanca com la llet, per l'altra era purpúrea com el foc. Seguírem envant. Passàrem un riu el nom del qual ignorem. Arribàrem a una planura on creixien vistosament herbes blanques com els lliris.

Valga que durava poc: de sobte, com si una força colossal l'hagués tallada d'un tom de destral, la muntanya queia en una timba; el bosc desapareixia, la terra tornava blanca i els vailets respiraven llargament a l'aire i a la claror.

Tom anava estirant-se un botó i prenent un posat temorenc. S'enrojolà, aleshores, i sos ulls es decantaren a terra. El cor del senyor Walters s'esfondr

-Si no vingués de la terra, vindria del mar i ens empenyeria enrera, altre cop cap a la costa- digué. -A mi em sembla que precisament és el vent que ens cal. -Això t'ho fa veure la teva manca d'experiència, nena... Sembla ésser el vent que ens cal, però no ho és. És el que nosaltres diem un vent de la terra , i un vent de la terra és sempre perillós.

»Mitja hora més tard, decidiu fer una pipa en el conservatori. La única cadira del lloc l'ocupa l'Emily; i John Edward, si ens podem refiar del llenguatge de la roba, estava seient a terra. No parlen, però us fan una mirada que diu tot el que es pot dir en una comunitat civilitzada; i reculeu ben aviat i tanqueu la porta al darrera vostre.