-No; mai no us heu encaparrat a pensar gaire. Però no heu reflexionat mai, per atzar, per quína raó devia ésser que floríeu, i de la manera que floríeu, i còm era que ho féieu d'una manera i no d'una altra? -No- respongué el Roser; -floria de goig, perquè no podia fer altrament. El sol escalfava tant, l'oratjol refrescava tant; bevia rosada clara i pluja feixuga; respirava... vivia!

El sol tot just eixia, gros i rodó, i resplendí de dret damunt son rostre, il·luminat de gaubança, baldament fos tot emmascarat de sutge. -Ara em pot veure tota la ciutat, digué -i em pot veure la llum i el sol també: visca! I féu voleiar la seva escombreta per damunt son cap.

Tots els festejadors esperaven amb ànsia aquella tarda per a contemplar la gentilesa enyorada de la Roser, sentir-li aquella veu tant candorosa i rebre, encar que fos de cua d'ull, un esguard de sos ulls plens de dolcesa somiadora. Quan el flabiol i la cornamusa enmudien, el sol se ponia i l'alegria s'apagava, esclat

En tals casos, sempre li tocava el rebre, amb l'agravant de trobar-se sol, perquè la insinuant polèmica d'aquell tenia el mèrit d'atraure's el vot més o menys declarat de l'auditori.

Les primeres lluïssors d'una matinada de juny tenyien de porpra els cims dels serrats; les orenetes volaven, cels a través, en tots sentits, com si esperessin frisoses l'arribada del sol; i els crits dels galls que l'anunciaven eren respostos pels escatainets de les guatlles, que, amb llur blat-segat , semblaven menar la pressa als pagesos perquè cuitessin a esmolar la dalla.

La cort de l'egua era neta i, en tot el que es veia, s'hi notava l'escrupulositat burgesa, auguri de bon menjar i bon beure. La menjadora de llates i barrons de carolina, i l'estable de roure, i les parets desenterenyinades, i el sòl amb palla nova, indicaven que se la rebia amorosament, amb tots els honors.

Mes son coratge mimva a manera que el llagut s'atansa i sembla créixer i es sent el soroll de l'aigua, que es rulla roncant davant de la proa, i l'escalf del sol que vessa l'ampla vela, que tapa quasi tot el cel. Aleshores s'espanta, i, groc, esborneiat, llença la pedra que enarborava, i fuig botant d'una penya a l'altra, seguit del seu gos.

Aquella por que m'havia fet tot el que podríem dir-ne relacions va passar-me de mica en mica. Perquè... veurà... no és que jo cregués que era una infelicitat estimar una dona: el que em passava és que ho veia molt lluny de mi... què li diré!... no sabia com embestir-ho... Per altra banda el treball me'n distreia, i no sentia cap necessitat de tenir nòvia. Però tot aquell temps d'estar sol, aquelles hores interminables! No es cregui, a mi la naturalesa m'agrada molt: jo, al camp, hi frueixo, com ho haur

Capficat anava fent camí carretera amunt en mig de la quietut que trencava solzament lo poteig del seu cavall, quan de sopte aclarintse lo cel, un raig de sol que pegava de ple en un marge que tenia al seu davant, lo distraguè del seu capficament y li obligá á alsar los ulls que duya fixos al cap de la seva colcadura.

S'ha de deixar de banda aqueixa invenció de la moral universal que amb facilitat dispensa tot lo que palesament no perjudica a tercer; perquè ¿hi ha un sol acte psicològic que sigui indiferent a la humanitat?... Aqueixa moral escarransida ni sols serveix per a la vida d'aquí baix.