El celobert és tot ple d'un ressol que fa fer una ganyota als ulls. Com és que hi ha aquella quietud? A casa d'En Tinet ningú no fa la migdiada, però el fet és que, havent dinat, el seu pare desapareix, la seva àvia desapareix, les seves ties desapareixen, les criades no hi són. O, més ben dit, són a la casa, però és com si en llur vida hi haguessin estat. La casa queda sense control.

Tot fou obra de la tia Paulina. Ella, inclús, va desvirtuar-lo com a professor i va desprestigiar els deixebles, fins a ser la classe de dibuix una cosa que només existia de nom. I el bo és que en Melrosada s'hi trobava divinament, entre els Buxareu; i als Buxareu els semblava, en Melrosada, l'home més prudent i més educat, ple de delicadeses i tresors amagats.

I a les primeres calors, un dematinet es lleva ple de goig, s'arma de toballola i sense piular se'n va a la mar vella.

Cinc dies després, a l'arribar a l'estació els vailets de Torre-guillera, amb greu sorpresa hi varen trobar al senyor vell i a la nena... el quefe, prou els donava conversa, però ells li contestaven poc... La nena estava trista, el senyor malhumorat. Vingué el tren, s'hi embarcaren i se'n anaren, deixant l'andén llis i pelat, ple d'una vaga tristesa.

Una nit sense estels, una d'aquestes nits que el cor és ple de sobressalt, que les remors se senten massa i el pensament delira, en Jan, que tant havia sembrat en sa llar l'amor patri, tot sospirant pregonament agaf

Aquell contrast entre la figura somniada i el personatge retratat el va sobtar de cop i volta... però no va ésser més que cosa d'un moment, perquè passada la primera impressió ell mateix se'n va riure a tutiplè d'aquelles aprensions romàntiques, i va acabar pensant que realment havia d'ésser de temperament fort, vigorós ple de saba i ple de vida, l'home que s'atrevia a fer la causa dels desheredats davant d'una societat coquina i avara, armada fins a les dents contra tota reivindicació humanitària que pogués arrebassar-li un privilegi.

Pobrissona doneta! Sembla que la veig amb sa humil alpaca grisa, tacada de tinta. Potser un dia, al mateix Glorious Goodwood, o en lloc semblant, a ple aire, s'haur

I, d'altra part, sembla tan aconhortadora, tan intensa, la nit! Amb la seva augusta presència les nostres petites tristors són esvaïdes. El dia ha estat ple d'inquietuds i de dolors; els nostres cors, s'han nodrit de roïns i amargs pensaments; el món ens ha semblat dur i viciós.

-Pas que et cregui! li responia en Quimet. ¿Voleu jugar que mai vindria a rescaldar les meves piles ni a traginar els meus boscalls? -Si tan ple de la seva gràcia estiguessis... potser , home, potser ! -Ja l'ajudar

Apa, preneu el pastís. I de les entranyes de la terra va sortir el pastís, tot fet malbé, brut. Rera el pastís, sortí Harris, de quatre grapes, mullat, arrugat, ple de terra. S'havia assegut, sense saber-ho, a la mateixa vora d'un clavegueró amagat en mig de l'herbei, i s'havia fet enrera, i havien caigut ell i el pastís alhora.