Però la fam i la malaurança, al cap de molt de temps, es feren més fortes que les temences. Una altra espera tediosa a la font i un altre són, de força durada, hi feren mudança. Els infants es despertaren, desvetllats per una fam desesperada. Tom cregué que ja devia ésser dimecres o dijous, o potser divendres o dissabte, i que havia estat abandonada la recerca. Es propos

No pot ser; ningú ens escoltaria. Barcelona la conversació malalta; pateix de diàleg epidèmic i ens l'ha encomanat. Abans es parlava de tot: de pessetes falses, dels drets del vi, de les eleccions, de les modes de l'hivern vinent... ara ja s'ha acabat tot allò! Ara tot és còlera i més còlera. Se parla dels passats, dels presents i dels que poden venir.

-Ja ningú em coneix! murmurava el jai, planyent-se entretant amb aires tràgics. -Àdhuc em fan caritat... a mi que he tingut palaus de marbre i pòrfir, a mi que he tingut tresors més opulents que els de Mides i els de Cresus! El jovincel restava entretant avergonyit i estranyat; potser més estranyat que avergonyit.

Jo ja no acuso ni l'exèrcit, ni ningú, ja que ell mateix confessa d'haver arrabassat el soldat.

No vaig respondre: ja feia via cap a Brisach. Veia all

-Murmurava... -No, no. Les rieres murmuren, però els torrents... -Bramen. -Bramava. I què era, el que el feia bramar? Això ja era argumentar massa. Un xicot (convinc que no era pas la nostra primera intel·ligència) apunt

Jo, aleshores, ja no sabent què fer, vaig pendre el determini de no alçar més els ulls enlaire. Caminaria sense parar, per avingudes i places, per passatges i travessies, per all

-Oh!... és que ell estava molt ... Lo que és la viuda, ja li ha trobat bon recó. -Es deur

Existeix encara en lo carrer de Montcada á Barcelona; una antigua casa de nobles hont, ja fa d' aixó molts anys, tenian una minyona de servey que 's deya Maria. Era, aquesta, bona noya, mes un xich lleugera en lo pensar y no gayre planyedora de las llástimas y desconhorts del prohisme.

JUTGLAR Ja hi vaig, senyor, y tot seguit torno aquí ab vós, com el jutglar, aquell vell boig, que per entrar al cel de cop ab un punyal fet de llistó, cridava foll y rabiós: -Ah! ah! rosègat les ungles, diable! al dimoni menaçant com si fos un foll infant. Adeusiau, mestre dimoni.