Amb una paraula que ella hagués dit, tindria un palau a les vores del Tàmesi; amb una paraula només, tindria una vil·la a la badia de Nàpols. -Si jo deixés la caseta on començaren les fortunes de mos fills, podrien abandonar-los llurs fortunes. És una superstició, però superstició d'una mena que, si hom coneix la història i veu la imatge, només necessita que dos mots per a ésser capida: «Una Mare».

¡Joanín, que tantes nits veié acostar-se quan feia de pastor, no havia vist mai el moment de néixer un estel! ¡ni el moment de morir en les matinades! ¡I si en moren d'homes xarucs sense haver fruit tot l'encant misteriós del moment exquisit en què neix un estel o comença una amor o esclata una flor o s'arrodoneix la bellesa d'una dona! Tot ho veiem de sobte; la sorpresa grollerament ens avisa tard, i tota la delicadesa, tota la poesia ens fuig dels nostres sentits. Joanín vivia aquest moment, el sentia amb tot el cor i no se'n donava compte. ¡La seva consciència trontollava sense conèixer el terretrèmol! ¿Qui coneix en quin arbre es posar

-Pobre boig! va pensar, retirant-se el jovincell, mig afligit de compassió, mig contorbat de misteri. -Ningú em coneix! entretant seguia el vell exclamant-se. -Ningú em coneix... i sóc el rei Salomó!

Tot inútil: el nostre poble no la coneix, la seva història, perquè, a semblança d'aquells antropòfags de l'Africa, que diu que per a engreixar els presoners destinats al festi els hi subministren un brevatge que els fa perdre la memòria, a nosaltres se'ns ha esborrat la història, que és la memòria de l'ànima social.

-Ja ningú em coneix... seguia dient el vell -i els cants d'amor que jo he dictats, ara celebrats per místics, ara entonats per eròtics, són més famosos que els d'Anacreont i de la Safus, perquè han sigut enlairats arreu del món, el mateix en els chors de les esglésies que en les cambres de les dames... El jovincel aleshores va pensar: aquest home desvarieja.

I jo pregunto: no coneixent la llengua ¿com hem d'estudiar les ciències que en ella estan escrites? ¡Prou se coneix, fill meu, amb la marxa de la societat moderna! ¡Prou se coneix que no anem a la font!

Que el meló una bondat efímera i que les seves qualitats distintives sols es manifesten a ulls molt experts. Regla general; vagin a una casa d'aficionats a meló, i quan els vegin menjar-lo, preguntin-los què tal? «Aquest meló menjat ahir hauria estat riquíssim», o «aquest meló hauria d'estar un dia més a la planta». ¡Com es coneix que no tenen idea de lo difícil que és ensopegar-los!

Àdhuc es pot dir que ha perdut la seva personalitat: de fet ningú la coneix per Valldaura, sinó per Marquet, que és el cognom del seu cunyat. A casa d'aquest senyor és una sotmesa abnegada, disposta a substituir sa germana en les feines més dures. Fora del parteratge, ella ha sofert totes les angúnies de la maternitat. Durant la malaltia de l'Eulàlia, sa neboda petita, ningú ha vetllat sinó ella.

Però és això, lo que se'n diu agricultura; és això, lo que se'n diu criar bestiar, és això, lo que se'n diu cria de bestiar; és això, lo que se'n diu explotació de la terra. -Valga'm Sant Eudald gloriós! feia don Eudald, posant-se les mans al cap. ¡I quin modo de fantasiar! Es coneix que vostè és jove.

I, per acabar, reparem un detall. L'autor d'aquests contes no solament és un ciutadà: és un mundà. Se li coneix en els subratllats, en els eufemismes, en els silencis, gairebé en la puntuació. També això és falaguer per a les lletres catalanes. I talment est