En caure el migdia, la mossa va arribar... l'Andreu la va veure al lluny, molt lluny, com un blancai confós surant a flor dels camps... aviat la va conèixer; men

«En l'estret carreró aquí a la vora -és tan estret que només em lleu que pocs minuts de fer lliscar mos raigs a sa fondària, però en aquests minuts veig a bastament per a saber quina és la gent que es mou per allí- vaig veure-hi una dona. Fa setze anys, era una noia: lluny, en el camp, jugava en el vell jardí de la parròquia. Ja la bardissa roserenca era tota xaruga i havia passat la florida: els rosers trescaven abandonats damunt els caminals, i enviaven branques totes llargues a dins de les pomeres. Per ci per lla s'obria una pobra rosa, no pas gentilment, com hauria pertocat a la reina de les flors; però encara conservava aquella color i aquella flaire. La criatureta de la rectoria em semblava una flor molt més dolça, asseguda en son escambell, sota la bardissa ensalvatgida, tot besant les galtes masegades de la seva nina. Deu anys més tard vaig veure-la altra vegada. Vaig veure-la en una sala de ball tota resplendent: era la bella núvia d'un ric comerciant. Va delectar-me la seva felicitat, i tot sovint la cercava en aquestes vesprades serenes. Ai! Ningú no féu memòria de mos ulls tan clars o de mos esguards penetradors. La meva rosa també deixava créixer tanyades ensalvatgides com les roses del jardí de la parròquia. També hi ha tragèdies en la vida de cada dia. Aquesta nit n'he vist el darrer acte. Aquí, en l'estret carreró, damunt un llit, es trobava a les portes de la mort. L'inic propietari, insolent i cruel, son únic protector, arrabass

Només els brams de la riada semblaven sentir-se més forts que mai; només un punt que es capgirellava a flor d'aigua, arrapat a un tronc, atreia les mirades de tot el poble. Sobtadament, de l'altra banda de córrec, va saltar un nou cos, i se'l va veure arrapar-se al que lluitava amb l'aigua -Coratge, germà!

Tothom sortí a veure aquell pelegrinatge de dolor, a veure l'heroica Sisca per encoratjar-la i acompanyar-la un bocí de camí, però ningú ho feu... les llàgrimes enterbolien els ulls, la emoció empresonava els llavis... tot fou silenci, un silenci que entrava a l'ànima... era aquell silenci que regna a les grans penes on la flor del consol no pot arrelar-hi.

«¡Quina llàstima -exclamava- haver despertat tan tard, quan ja les forçes em manquen i sento aprimar-se el fil de ma existència! ¡Tant de bo jo pogués tornar a la flor de la jovenesa per a treballar amb totes mes forces en aquesta obra de redempció social! Jo batallaria per la fundació d'una institució on, sots el lema de Sang nova s'apleguessin tots els tocats de la gràcia de l'esperit de resurecció de la societat cristiana. Com Sant Vicents de Paül fund

Jo no l'he abandonat el molí; tot un any que us espero... amb el cap ficat a la canal... Tu em cercaves a flor d'aigua i jo vaig quedar-me arrapada a fons... Quina vergonya!... Perdona'm! Magí, perdona'm! L'aigua del riu va endurse'n altre cop el crani.

Passada la primera collada, la natura esdevenia plena d'asprors. Semblava'l reialme de la mort, cap arbre, cap flor, cap bri d'herba... tot eren roques abruptes sense vida, tot eren pedres caigudes dels cims i esmicolades... era aquella contrada com l'esquelet immens d'un món finat segles enllà! Feia feresa d'avançar per aquell corriol amagat entre tanta grandiositat estèril.

Qui ha vist la Mort de Mar, aquella mena de niell infernal que neda a flor d'aigua, mai més no s'allibera del seu record. La seva tràgica imatge sinistrament s'aferra al magí... Molts de marins que l'han vista s'han fet monjos penitents!

Als seus voltants els blats es bressolaven flonjament; una munió d'orenetes suara arribades, hi volaven a flor, omplint l'espai d'una dolça remor de ploma, al lluny dugues guatlles es cridaven, i l'aire, aquell aire tant tebi, tant olorós, passava a suaus ratxades, refent-se pels blats, que s'inclinaven a son bes... I ell s'ho mirava tot, amb sos ullassos fondament tristos; semblava que sentís la pròpia misèria més aterrada per l'alegria que el voltava; i anava passant... com una llapissada fosca entre la glòria dels camps en primavera -esclafant amb ses potes brutes la florida dels marges, on una munió d'insectes, formigues i marietes, papallones i escarbatons fruïen de la vida i s'estimaven en plena llibertat.

-Vaja, no ploris, filla meva, que de casadors ne trobaràs més que no en vulguis. On vas a parar! la publilla de Serra-Buna, ¡la flor de la muntanya que ja et diu tothom! Lo que et convé a tu és un bon minyó, fill de bona casa, però que sigui de nostre tarannà; millor que vingui de menos, i que no sigui pas massa ric, perquè tu tinguis domini sobre d'ell.