La cala de Sa Foranera, situada no gaire lluny de Blanes, és una de les més feréstegues i ombrívoles de la costa; però és també, durant les bonances d'estiu, una de les més quietes, més fresques i més plàcides que poden trobar-se.

Si no fos per això de ser dona, no em veuríeu pintar mars i barquetes, sinó comandar-ne una de ben eixerida: i... apa! lluny!... eixampla't, espai!... M'agradaria barallar~me amb el vent i les ones... -I guanyar-los amb el dit xic. ¡Que en tens, de terres a l'Havana! ¡No com redimontri m'he deixat entabanar d'embarcar-te!... Però ja hi som, pel tros. Déu vulgui que s'aguanti el bon temps.

Els dos vellets a cada tempestat es barallaven. Tant si era a l'hivern com si era a l'estiu, en sentir el primer murmuri del tro lluny

Kobus, veient aquestes coses, fou veritablement feliç, i, portant l'esguard lluny, pensà: -Si fos all

De mitja hora lluny oïren els ahucs del Caiman . Un núvol negre tapava el sol, arranat a la muntanya; i entre les clarianes dels suros es percebia una rojor d'incendi. Tot plegat no presagiava res de bo. Caminaren més de pressa. Per fi dominaren una vall on s'arrossegaven mandrosament unes llargues filagarses de fum blavós.

A desgrat de la teva alta prudència, un ésser feble ha torbat el teu repòs amb una sola mirada. De què et serveix de fugir lluny de casa teva, si aquest foll pensament et segueix a tot arreu i no pots evitar-lo enlloc?

Allí sota, al peu del riberal, hi havia el poble de Roques Altes, amb ses cases brunes cobertes de lloses de pissarra, que de lluny semblaven les escates d'una serp gegantina.

El perill no era gaire lluny. Dues tosses, semblants a dos punxeguts edificis gòtics mal esbrollats de llurs agulles i torricelles, desgastats i malmesos, se destacaven de la costa, quasi dret a dret de la nostra derrota.

Mentrestant la nit començava d'esblaimar-se. Lluny, ben lluny un mussol feia el seu toc de retirada de les tenebres, amb aquella veu estranya que sembla eixir d un coll d'ampolla. Aviat va sentir-se un renill a les fondàries del congost. Després, sota les primeres clarors del dia, veiérem aparéixer un trineu conduit pel criat del baró. Estava cobert de palla i de paraments de llit. Hom hi carreg

I sa veu era, el mateix que sa actitud, amoixadora, plena d'inflexions gatunes... Deia, poc a poquet, amb parla encara sacsada i treballosa d'infant saltant de la mamella: Eh?... Vôs venir ¿ Vôs venir a casa nostra ?... Se veia que la pregunta arrencava de lluny, potser de quatre passes enrera, i que ja havia sigut rebutjada pel nen dretet.