Prop d'una hora feia que el senyor Rector, assegut damunt d'una pedra del camí, esperava pacientment fumant cigarrets, quan veié comparèixer son nebot, transformat, olorós i flamant com un dandy sortint de la capsa. Darrera d'ell venia en Pascal, que li havia fet d'ajuda de cambra.

Després, ja no vaig trobar a ningú més; la plana asoleiada vetllava sola, completament sola, en la anguniosa serena d'aquell darrer dia. Les dotze al caure, tothom se'n havia anat. El sol queia pesadament. De tant en tant passaven avall, sempre avall, bandades de orenetes sempre apletades a terra, silenciosament rabents com una ratxada... Vaig mirar a l'entorn... mai havia sentit la soledat tant viva com aquella hora... I vaig veure com per sol-ixent s'aixecaven fofes i reinflades unes torres grisenques... escabellades pels cimals i es deixataren pel cel i el cel qued

-Vaja: que, acabant-se en aquesta hora, en cada entrada hi hauria d'anar un sereno que m'acompanyés al sortir. Ve'ls-hi aquí! Jo estava per posar C

Llavors?... M'agullonava una imperiosa cuiositat de saber on s'encaminava aquell home en aquella hora i en aquella nit. El bosc era intransitable, i intransitables els viaranys. Per a afrontar el fred, la fosca, el desglaç i tota mena d'inclemències, calia segurament un motiu poderós, un interès desmesurat, una dèria abassegadora, un impuls delirant...

No hi havia hora en què no li semblés tenir-lo tot present a la memòria, formant un immens garbuix, un embolicat madeixó de nusos que li estrenyien el cervell.

Així va passar més d'una hora. No podia despendre'm d'aquell espectacle. Alguns ocells de presa, amb les ales esbiaixades, la cua en forma de ventall, planaven al voltant de la torre; agrons coronats fugien cap amunt, tot esquivant les urpes amb l'alçada de llur vol. Altrament no hi havia ni un núvol: tota la neu era a terra. La trompa saludava per darrera vegada la muntanya.

El senyor Batista és un d'aquells que se sap quants anys tenen sapent quants galls han menjat durant la seva vida. Any per gall. El ramat que ara es mira ja se l'havia mirat mitja hora abans, però en tots els altres no hi ha vist un cap que li agradés tant com un d'aquest. -Veus, Quima? diu a la seva senyora. -Fem-nos portar aquell, que en mon concepte és millor peça que el de l'any passat.

Erem allí feia una hora, immòbils com a dues estàtues, quan, alçant el cap tot d'una, el baró em va dir: -Senyor, tot això em confón... Veu's aqui la meva mare... de vintisis anys enç

Deixava una mica badada la finestra de la meva cambra perquè entrés l'aire pur, me ficava al llit, m'adormia tot sentint la remoreta del mar, i bona nit i bona hora. AVÍS MISTERI

Al cap de mitja hora, tot somiejant d'aquesta manera, havia recorregut el senderó del Finckmach, i passava darrera els femers de Postthal per entrar dins la vila. -Què em dirà, la vella Katel? pensava. -Començar