United States or Democratic Republic of the Congo ? Vote for the TOP Country of the Week !


I tots dos començaren a caminar, silenciosament. El carrer era tot fosc; sols a la banda dreta, la lluna il·luminava les altures de les cases amb una claror desmaiada... a mig carrer, la Linda, que anava al davant, es va parar sobtadament... Al lluny va passar una ombra... Mestre Quissu va reconèixer a l'Home que l'havia apedregat... portava un arma... Però la Linda tornava a caminar i ell també...

Se n'anava al llit afadigat i dormia sense ensomnis; i cada matí, a diferent hora, aquella fantasma vigilant, lleial com la mateixa marea, el cridava silenciosament. ¿Havia estat vagant per la foscor dels graons del riu fangós, o tenia coneixement de les lleis de la naturalesa? Fos quin fos el procés, l'home no se n'adonava.

Ningú no va respondre. Ens miràvem els uns als altres: cada un considerava sa pròpia feblesa, i les cares reflectien culpables pensaments... Agafàrem la maleta Gladstone i desembarcàrem silenciosament. Inspeccionàrem el riu amunt i avall. Ningú no ens veia!

-Com és que duus sempre a sobre la clau del pis? -M'agrada poder entrar silenciosament, sense que em calgui trucar. Recordo que ja als setze anys duia aquesta mateixa clau. No l'he abandonada mai més. Vols creure que, si per atzar no la trobo en el meu portaclaus, tinc un sobresalt? -Doncs, mira; t'haig de dir que causa molt mal efecte.

Mestre Quissu vetllava aquella nit, ajegut a l'era. Vetllava mirant la lluna plena com anava passant silenciosament per les fosques soledats del cel, quan va sentir un trepig lleuger al seu darrera. Se gir

Dins la gran sala, plena de fumera grisa, al voltant del forn, els fumadors estaven drets: ara l'un, ara l'altre, és retiraven envers la taula per buidar el xop, i després tornaven per escalfar-se silenciosament.

I la lluna anava fent sa carrera de llum esblaimada, escorrent-se silenciosament sobre aquell paissatge ple de veus perdudes, de pressentiments estranys... de suggestions inexplicables, i arreu aquell ambient... aquella quietud... aquella calma, on semblava que alenés una vida cristal·lina, blanca, quieta... sempre igual...

Al cap de poc temps la vídua Buxareu llegí una notícia, al diari, que li féu fer un xiscle agudíssim. El vapor El Cano se'n havia anat a fons, i no s'havia salvat ningú. Va topar amb una d'aquestes monstruoses catedrals de glaç que es passegen silenciosament pel Gran Oceà. La topada fou de nit i entre boires, i l'enfonçament ràpid. D'aquesta manera tràgica finí el primer amor de Paulina Buxareu.

Després, ja no vaig trobar a ningú més; la plana asoleiada vetllava sola, completament sola, en la anguniosa serena d'aquell darrer dia. Les dotze al caure, tothom se'n havia anat. El sol queia pesadament. De tant en tant passaven avall, sempre avall, bandades de orenetes sempre apletades a terra, silenciosament rabents com una ratxada... Vaig mirar a l'entorn... mai havia sentit la soledat tant viva com aquella hora... I vaig veure com per sol-ixent s'aixecaven fofes i reinflades unes torres grisenques... escabellades pels cimals i es deixataren pel cel i el cel qued