Aquelles escapades eren per a ells un consol, puix que a la rectoria hi trobaven sempre bona cara, fins per part de la Llogaia, la xaruga majordona que, mal gènit i rondinaire de natural, era tot dolçor, tota bondat, amb el rector i els que l'estimaven. Amb tot, fins aquell consol va estroncar-se'ls, als de la torre.

Com era evident que l'elegirien, si es passava a votació, Xenofont s'aixeca i diu: -Jo, oh soldats, sóc sensible a l'honor que em feu, com a home que sóc, i us en regracio i prego als déus que em donin l'avinentesa de ser-vos bo en alguna cosa.

Però així que he pagat per culpa seva cap a una dotzena de gallines escanyades; quan, agafant-lo de la cua, l'he deslliurat de mil combats de carrer; quan una dona enfurismada m'ha presentat, perquè el veiés, el cadàver del seu gat difunt, bo i tractant-me d'«assassí»; quan m'he vist demandat als tribunals pel meu veí del costat, per haver deixat en llibertat un gos ferotge, un gos que havia muntat la guàrdia davant el seu magatzem de ferramentes durant dues hores, una nit de fred, sense poder el veí treure ni la punta del nas; quan he sabut que a espatlles meves el jardiner havia guanyat 30 xelins apostant per la destrossa de «tantes rates en tant de temps»... des d'aleshores he començat de creure que potser se li permetria de romandre en el nostre planeta una temporada més llarga.

Xenofont i els seus, prometen als malalts, que l'endem

Quirísof per la seva banda, en haver passat, no s'entreté a empaitar la cavalleria, sinó que se'n puja de dret a les costes, que davallen al riu, cap als enemics de dret. Els de dalt, veient fugir llur cavalleria i els hoplites grecs arremetre, abandonen les altures que dominen el riu.

En haver sentit això, els elegits ho reporten als soldats; aquests sospiten que els vol dur contra el rei: amb tot, els sembla seguir-lo; Però demanen més paga; i Cirus promet de donar a tots una meitat més del que abans es feien, en comptes d'un daric tres mitjos darics al mes per soldat. Que marxés contra el rei, fins allí no ho havia sentit a dir ningú; almenys d'una manera oberta.

Temia la justícia, i fins que vaig veure-m'hi a sota no vaig trobar repòs. ¿Què n'hauria tret, de la llibertat, si sempre em sentia les entranyes rosegades per aquell corc que no em deixava viure? I era tan ferm el penediment del pobre sacríleg, que es passava les hores enteres amb la vista clavada al cel, i esmerçava tot el temps que podia a donar bons consells als seus companys de captiveri.

Totes tres estaven a la vista. Vagarejaven majestuosament, amb les trompes a frec d'aigua i les bombes mig enclotades als núyols. Semblava que no tinguessin relleu: eren com pintures, com ombres estranyament retallades en mig de la claror migrada d'aquell dia malaltís.

Sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que sovint s'estufa i els mulla els peus. Cada un la seva canya i el seu pilotet de cuca de roca, el menjar més agradós als peixets.

I, entretant, el dimoni aixeca el cap als balcons, procurant que els forats de la careta li vinguin dret als ulls, alça la bacina i, com un mortal pobre, pregunta: «¿Que no tenen voluntatLa premsa de Barcelona ha donat a entendre que no s'havia commogut d'entusiasme amb el ball d'En Serrallonga .