-Figuri's que va dir a la senyora que llavors del robo de can Sunyol m'havien ficat a la galera, perquè hi va haver qui em va veure a la cantonada del carrer de Fernando mentres feien el robo; però la senyora no en va fer cas, perquè ja sap que el vi li agrada una mica massa. La del primer pis . -Ai, putinera! Vostè que ho és, de borratxa i trapacera i bruta, i que més valdria que callés.

La bona gent estarien amb la finestra oberta, sense pensar en la caritat que feien al vianant amb sols deixar-li obirar el punt de llur posada. No era tot desert, no. Jo sentia la companyor d'aquella gent llunyana; i no m'atrevia pas a dubtar de la seva existència.

La gent desenfeinada, mainaderes principalment i nois per a comissions, amb algun venedor errant de fruita, acudien a l'al·licient d'un bon matí, a veure aquells que passaven i atiar aquells que més s'ho mereixien. No era pas un espectacle que valgués la pena. Els senyors de negocis no sabien córrer amb traça, ni tan sols corríen lleugers; però eren seriosos i ho feien tan com podien.

Podia seguir, per aquelles mostres, tots els passos del bosquerol des que va eixir de casa seva fins a encabir-se en l'hòrrid vagó de tercera: endevinava els paratges per on havia trascamat, els veia i els anomenava interiorment, i feien bullir la meva sang de caçador de vint anys, prometent-me gaudis i sorpreses a dojo.

En retornar a llurs terres en feien descripcions, i els que eren savis escrivien molts de llibres sobre la ciutat, el palau i el jardí; però ningú no deixava de banda el rossinyol: sempre el posaven per damunt de tot. Els viatgers que eren poetes escrigueren els més bells poemes, tots ells sobre el rossinyol que hi havia dins la boscúria vora la blava mar pregona.

En mig del negre verdejar dels suros s'envermellien les terrassades, s'acarminaven els estepars, lluïen les esqueieres, i, en llunyança, en les comes dels grans pinars devastats, els viaranys i senderons es feien obiradors com sagnoses esgarrinxades en el llom pelut d'una bèstia enorme.

I llurs veus es fonien en l'estrèpit de les ventades, que al ressonar en la volta buida, feien tremolar el fiam dels dos ciris, amb moviments espalmats que dansaven en les ombres...

Però, així com aquests no li feien gran por perquè sabia que els municipals els agafaven, als del Congrés els temia; perquè els empleats se'ls hi llevaven la gorra i per no desplaure'ls es deixava saquejar. -Tu tenies raó! Tu tenies raó a l'assegurar que de polític verdaderament honrat no n'hi ha cap.

Vingué el dia de la presentació dels nois al nou professor. Ells estaven emocionats, intrigats. Cada vegada que trucaven a la porta, corrien al recibidor i s'amagaven darrera una cortina per veure si era ell. Les hores es feien interminables. Per fi arrib

I la blancor de la casa i la blancor del dipòsit i la blancor del pou, feien tres taques alegres, que atreien les mirades de tothom.