I fou semblant als monjos, que tenien un gran Anyell blanc el qual per ells era immolat. I el candor dels núvols matinals, del sol ixent s'enrogia. I per Ell foren beneïts i d'Ell combregaren.

-Què feu, Sureda? -Trepadella. -Que plourà, que veig que sembreu? -Ca! però com la trepadella vol ser soma i ja hi ha una mica de saó, me penso que no s'allonarà. -Mireu, vós que sou emparentat amb en Magí feu-li entendre que la Teresa no crii... tinc por dels nirvis, i si veieu quelcom digueu-m'ho. Ells, tinc por que no me'n diguin res, per amor de la dèria que tenen de fer-ho tot !

De vegades el «Camberwell Eureka» o «la millor de la Gran Bretanya» és arrambada contra una porta: problablement es troba afadigada. Ha estat treballant rudament tota la tarda portant la parella de joves. Com que aquests tenen bon cor, han baixat perquè descansi. Ells són asseguts sobre l'herba, sota l'ombra de gracioses branques. L'herba és alta i eixuta. Un rierol corre a llurs peus.

Baixeu el caminet, i, al passar l'hivernacle mireu a dins, i allí són aquell parell de joves idiotes, tots junts en un racó; i ells també us veuen, i evidentment pensen que els esteu seguint per tot arreu.

Tom i Huck s'aixecaren, febles, però alleujats en gran manera, i miraren com aquells se n'anaven, a través de les clivelles que hi havia entre el fustam de la casa. Seguir-los? No pas ells: prou contents estigueren d'arribar de bell nou a terra sense trencar-se el coll, i pendre el tirany del poble que passava damunt el turó. No parlaren gaire: massa encaparrats estaven en odiar-se a mateixos, en odiar la mala sort que els havia fet deixar en aquell indret el magall i la pala. Si no hagués estat per això, Joe l'Indi mai no hauria tingut sospites. Hauria amagat l'argent amb l'or, perquè s'esperessin allí fins que la seva revenja hagués estat complerta, i aleshores hauria tingut la dissort de trobar que la moneda s'esqueia no ser-hi. Negra, negra mala ventura la d'haver entrat allí amb eines! Resolgueren sotjar amb ull atent aquell espanyol quan tornés al poble, espiant les avinenteses de sa feina venjativa, i seguir-lo fins al Número 2, onsevulla que es trobés. En acabat, una idea terrorífica pass

En sortir, crida de banda els generals i els diu: -Companys, els nostres enemics fins ara no saben res de la nostra aliança. Si marxàvem contra ells abans que no s'hagin posat en guàrdia contra una sorpresa, o no s'hagin preparat per rebutjar-nos, farem un enorme botí de riqueses i de presoners.

Al passar, els vailets els hi varen donar les bones tardes! tots rojos de sofocats; ells els hi varen contestar amb paraules que no entengueren, acompanyades d'un somrís mig burleta, mig carinyós, que els hi féu pensar en l'alenada d'aquell món enguantat que reia dintre els cotxes al passar el tren. I els vailets de Torre-guillera anaven després conversant: -Oi, que fa la cara molt afable?...

Tots els que eren davant ploraven amb ells: Mayel, l'escombra a la , mirava, amb el coll estès pel trau de la cuina; i al voltant de les finestres, a cinc o sis passes, hom veia cares curioses, ulls badats, decantant-se per a veure i per a sentir. Al capdavall el vell rabí va mocar-se, tot fent: -Est

Al cap d'alguns instants, aquella bona gent vividora feien via cap a Huneburg, i hom podia sentir-los a mitja llegua de distància com celebraven els pastells de poblet, els kougelhof i küchlen , que ells deien que els recordaven el vell temps de llur infantesa.

S'adonaren de què aquells accents en la pròpia parla els hi arribaven al cor, comprengueren que allò anava per ells, i, identificant-se amb l'ànima de poeta, sentiren remoure dintre els cors quelcom que fins allavors hi era com adormit.