Tot just feia vint minuts que seien l'un davant l'altre (conversant d'afers i esguardant-se amb aquell plaer que dos amics gaudeixen sempre en veure's i oir-se i expressar-se a cor obert, sense segona intenció, cosa que mai vaga de fer amb els estranys), tot just estaven en aquella avinentesa, en un d'aquells moments que la conversa sobre els afers del dia s'acaba d'escolar, la fesomia del vell rabí agafava un tarann

Hom el veia passejant-se pel pont del vaixell, amb el nas en l'aire, la levita cordada, el paraigua sota el braç, la gorra de seda negra tirada damunt les orelles, conversant, informant-se de tot, prenent notes i consultant, volenterós, la Guia dels viatges.

En Ramon i les senyores sortiren a fer temps rondant pel poble, en tant que don Eudald i mossèn Joan s'entretenien conversant i fumant en la cambra despatx. Seguidament anaren arribant fins a mitja dotzena o més dels principals feligresos, pagesos tots i propietaris de la rodalia.

I el que disfrutava un cop a l'estació, facturant les llaunes, carregant les buides, conversant de tu a tu amb els mossos i fins amb el quefe -un senyor tot afeitat de cara, vestit de blau i amb gorra galonada, que era com si diguéssim, l'amo del trenc . I quan, després d'un repic de campana, se sentia al lluny el xiulet de la màquina, corrien amb l'Antonet cap al reixat de fustes que tancava l'anden, i allí amorrats, veien al lluny una ratlla negra que creixia, creixia ràpidament com en un somni, fins que, sense ni donar-se'n compte, se sentien envoltats en una revolada de fum, d'aire calent, de sorolls i grinyols -i el tren passava: al davant la màquina, orgullosa, i gonflada de força, roncant feréstegament; després el furgó amb un mosso dret a la porta, un peu a l'estrep, a punt de saltar; al darrera, els cotxes amb ses finestretes que anaven passant, llises i iguals, parant-se a poc a poc... I un cop parades, tot sovint per aquelles finestretes els vailets hi espiaven somniosament quelcom d'aquell món desconegut, que cada dia veien passar, sempre diferent i sempre el mateix.

Al passar, els vailets els hi varen donar les bones tardes! tots rojos de sofocats; ells els hi varen contestar amb paraules que no entengueren, acompanyades d'un somrís mig burleta, mig carinyós, que els hi féu pensar en l'alenada d'aquell món enguantat que reia dintre els cotxes al passar el tren. I els vailets de Torre-guillera anaven després conversant: -Oi, que fa la cara molt afable?...