United States or Cameroon ? Vote for the TOP Country of the Week !


Li donaren un paraigua i eixí. Del cantó de l'era se gir

D'anar les coses, el noi més gran sortia amb una falòrnia de si els rellotges de la casa anaven cinc minuts endarrerits, pel qual motiu havia fet tard a estudi el dia abans. La notícia enviava mon oncle com un llamp a la porta del jardí, on s'adonava que no portava la bossa ni el paraigua.

Entre les grans esteses de blats i ordis a punt de segar que creuaven la carretera, el grandiós paraigua vermell amb que es guardava del sol el capellà, semblava una rosella colossal: la mare dels milions i milions que se'n veien vermellejar entre la rossor de les messes madures. Entre la fresca del riu, i el zum-zum dels borinots i avespes, i el fregadís de les espigues mogudes pel vent, l'oració de mossèn Esteve i el seu company semblava una remor més; pero una remor tan forta, que cuidava ofegar les que se sentien ça i enll

Hom el veia passejant-se pel pont del vaixell, amb el nas en l'aire, la levita cordada, el paraigua sota el braç, la gorra de seda negra tirada damunt les orelles, conversant, informant-se de tot, prenent notes i consultant, volenterós, la Guia dels viatges.

Era el març marçot, aquell que «tira la vella al sot i la jove si pot». Sota un paraigua petitet, dues dames inútilment volien lliurar-se de la pluja. Caminaven per la vorera del carrer de Casp i acabaven de sortir de la església dels Jesuïtes. El rellotge de Novetats marcava dos quarts de nou.

¡Quant més valdria que admiressin l'univers amb tota tranquilitat, mirant per la salut i estalviant el que gasten fora de casa! ¿Que es pensen que llevant-se de matí han de veure algun ase volar? ¿Que es pensen que trobaran las muntanyes fora de lloc o els peixos amb paraigua? No es cansin que per de matí que es llevin no hi trobaran res de nou en el món.

El carrer de Ciutadans començava a fosquejar; però a la plaça del Vi l'aire era tan diafànic, tan impregnat de claror, que la vista no perdia cap detall... ni una volva, ni una esquerda, ni un gra de sorra. No passava quasi ningú: un senyor vell amb un paraigua sota l'aixella; una minyona de servei amb una ampolla a la ; dos capellans que es passejaven per sota les voltes; poca gent més.

Tots el nens que la tia no podia aturar, corrien darrera d'ell: dos lluitant per portar-li el paraigua, i els altres botant envers la bossa. I, en retornar, descobríem sobre la taula del rebedor la cosa més important, que havia descuidat, restant tots rumiant el que diria quan vingués.