La nostra barca, amb l'arbre mestre esmotxat, i en ell armada una petita vela a tall de treu, marxava aireferida pel gran desert, decantada sobre la banda d'estribord i amb la popa negada per l'onatge, que no es cansava d'abordar-la; i... au!... ara aigües amunt, ara aigües avall!... ¡Què lluny devíem ser de terra! En lloc se'n veia ni senyal. I no hi havia manera d'arrumbar-hi.

El caràcter més dolç es torna violent i bevedor de sang en trobar-se sobre una barca.

Era un home corpulent; i, aprofitant aquest aventatge sobre mi, va agafar-me pels muscles i va llançar-me al carrer, tancant després la porta amb una forta empenta. Mai de la meva vida he romàs tan estranyat. Jo, que escoltava, vaig gosar a dir: -Potser el llibre valia els vint-i-cinc marcs. -Ja ho crec, que els valia! respongué l'homenet. -Però quin concepte més galdós del negoci!

Al principi els grecs combaten sobre la marxa: però, en el pas d'un barranc, són posats en fuga i el mateix Esmicres hi és mort amb tots els altres. D'una altra columna dels deu generals, la d'Hegesandre, en queden vuit homes sols: Hegesandre mateix es salvà. Les altres columnes, amb tot, es reuneixen, les unes amb botí, les altres sense botí.

Ses sardanes... ja ho crec!... encara es toquen i es ballen amb devoció: aquesta és la paraula. Se ballen amb devoció perquè la seva musica quelcom de religiós, de sant, de... no es pot dir, vaja. Fou el meu mestre de tenora. Ara no penseu que fos presumit: res d'això. Deixava caure a la bona de Déu sa barretina musca, que li penjava com un sac buit per sobre l'esquena.

El que parlava era en Cadernera: L'altre era en Vadô Set-trossos, que rebaté el xicot sobre els bancs galliners i, saltant-li al damunt i subjectant-lo amb una m

En el cas present, amb sols observar aquell atapeït conjunt de fesomies anheloses i corpreses, podien apreciarse les diverses fàcies de la lluita transcendental entaulada entre les dues corrents que es disputaven el predomini sobre aquell petit mar de passions, fins a cert punt inconscients. La bufetada mascla amb què l'enginyer clogué la disputa, fou el període àlgid del procés psicològic.

El conduí a sa pròpia casa, on la taula era parada per a la festa de Jesus Infant, amb l'arbre de Nadal al mig, damunt l'estovalla blanca; i, a son ròdol, el pastell, els küchlen empolsinats de sucre blanc, i el kougelhof de panses, endegat segons l'orde convenient. Tres botelles d'un Bordeus antic s'escalfaven, embolicades amb tovallons, sobre el fornell de porcellana amb placa de marbre.

En aquell moment passava l'avi Moixell abrigat amb la seva capa i, traient la barba per sobre l'embós, exclamà: -Oidà, que no ho sabeu? Avui ha nascut en Pelanassos i li han fet ¡un bateig! Ets arbres s'han llevada sa gorra, es Montseny s'ha posat mantellina blanca i sa rosada s'és tornada confits. -Bona, bona! -cridàrem tots.

A manera que parla va recalcant-se més i més sobre els meus genolls, i m'afalaga les mans amb els seus dits llargs i rosats. El pler me va ensopint, el paisatge s'esborra davant meu, i la bella damisel·la ocupa tot el meu camp visual.