Quan tot és a punt, els capitans, els lloctinents i els soldats, que no es tenien pas per inferiors a ells, són tots arrenglerats, i es veuen els uns als altres: perquè la línia, a causa del terreny, era en forma de mitja lluna. Canten el pean, la trompeta ressona, criden tots a una «Eniàlios!», i els hoplites avencen al pas de carrera.

Un home verament notable per la seva inhabilitat per a ensenyar res a ningú. Sembla haver estat escollit per a joia dels deixebles, més que no pas per a instrucció. És sempre una figura còmica. Cap francès d'aspecte digne es contracta a les escoles angleses. Si posseeix unas quantes qualitats inofensives, calculades per produir la rialla, tant més l'estimen sos directors.

Un centaure galopant per la boscúria, saltant xaragalls, estimbant-se pels córrecs, desbocant-se pels serrats, no fressejaria pas d'una manera tan imposant.

Veritat que en Montbrió tenia la tàctica d'endolcir les amargantors de ses envestides, cloent-les amb xulades de bon humor; mes això no curava pas les ferides de la vanitat de don Eudald, que en tot cas només reia de part de fora.

Els ulls, per si sols, mai no li han dat un comeixement perfecte de les coses. Però ell no hi arribaria pas, al gerro. Aleshores se li acut una mena de procediment persuasiu. Aquest procediment consisteix a fer oscil·lar la columna, fins que el gerro es decideixi a fer-se abastable. En Tinet agafa la columna amb les dues mans...

No em recaria pas de reconèixer tantes de virtuts amagades en la meva persona. -Doncs ! féu ell, tot agafant-me el puny. -Mira all

De tant en tant, sobre el meu cap brunzien les ales d'un tudó; una mota d'ombra passava vertiginosament per les clapes del bosc assoleiat; i jo enlairava la vista, seguint la trajectòria de l'au viatgera fins a enlluernar-me en la zona esplendorosa del cel llevantí. ¡Quin rastre d'admiració i d'enveja deixa dins nosaltres el pas indomable d'aquests feréstecs voladors!

L'Angelina no és pas una dona lleugera que atorgui a qualsevol l'entrada en el santuari dels seus sentiments i opinions: més aviat és, interiorment, esquerpa. Però ara, davant d'aquesta senyoreta Valldaura, ha tingut la intuïció que es trobava en presència d'una bondat sense tara. El cor no l'enganya: la Lluïsa Valldaura ha fet amb dignitat i amor el seu rol eternament secundari.

Al primer envit les dones varen fer-se enrera, obrint pas a la poltra, que rebufava i treia fum pels narius. L'amo, però, somrigué, i començ

JUTGLAR No, certament; no li agrada pas la bogeria a madona Olivia; no tindr