United States or Cocos Islands ? Vote for the TOP Country of the Week !
En Tinet ha descobert, a l'últim, la seva àvia. L'àvia era asseguda a la galeria, en un balancí, darrera un llençol eixamorat, estès de cap a cap d'una corda. Ell treu la testa per sota el llençol. -Tinet! Mira quina rosa s'ha obert! Però ell no gira ets ulls. Els baixa. -Què tens, Tinet? Què vols? -Voldria dir una cosa. -Digues, fill meu. -El gerro de la sala... -Reina Santíssima! fa l'àvia.
Quan el monument és a terra, fet a miques, en Tinet s'adona que el gerro era una mena de frau. Les figures de fora només eren que pintades, i l'interior era buit, sense cap picarol. Però en Tinet té la intuïció que, tanmateix, la seva família considerar
Els ulls, per si sols, mai no li han dat un comeixement perfecte de les coses. Però ell no hi arribaria pas, al gerro. Aleshores se li acut una mena de procediment persuasiu. Aquest procediment consisteix a fer oscil·lar la columna, fins que el gerro es decideixi a fer-se abastable. En Tinet agafa la columna amb les dues mans...
Jo vaig averiguar casualment que la duquesa de N. li estava molt agraïda i l'estimava molt perquè una vegada va remoure mig món per a fer-li venir de Paris un gerro de porcel·lana igual a un altre que ella tenia despariat; i més endavant li va atrassar una dida tan bona, que s'ha quedat a la casa de cambrera, i al cap de set anys que la tenen, n'estan tan contents, que no saben a on posar-la.
Així és que, fastiguejat, se'n va a veure la rosa. I, tot seguit, un borinot el fascina. -Però, digues d'una vegada. Què hi has fet amb el gerro? Què deies? En Tinet, que la veu vermella, sincerament desesperada, sent per ella una veritable compassió. Té una mirada d'home de món: -No res, baba... que el gerro de la sala... es fa vell! A les gentils concurrents als concerts de l'A. de M. de C.
La sala era tota de domàs vermell: hi havia gravats francesos emmarcats de negre, una escaparata amb una Mare de Déu dels Dolors i un gran gerro de marbre blanc, en un recó.
Dues figures de guix, imitació bronze, i un gerro de ceràmica japonesa, han fugit de llurs pedestals. A la taula del menjador no es posa tapet: resta el linòleum a la vista, brillant com una superfície oliosa. Cadires enfundades, sofàs enfundats.
Mes no havia pas de durar sempre, la infantesa. Varen anar passant els anys, jo vaig haver d'estudiar, i la Jacobè va tornar-se de dia en dia més casolana i treballadora. El seu cutis s'esblanqueïa i afinava, i la color de ses galtes prenia la suavitat d'un reflex de roses sobre un gerro puríssim de porcel·lana.