BASSANIO Vés, corre, Gracià, y aconsegueixlo; dónali l'anell, y, si pots, feslo venir a casa d'Antoni. Corre, fes via. (Graci

-, que ho havia fet; però jo, com un ximple, no hi havia parat esment. Això és de primera! sabeu? I ara per quí deu venir? L'udol cessà. Tom es caragol

Bona part de la tarda va passar sense incident remembrable. Com més el sol baixava, més el vent perdia la seva força: així és que la barca, d'hora en hora, s'emperesia. Un ramat de dufins va venir a saltar al nostre voltant. Quan me'n vaig adonar vaig arreglar-me un setial a prop de l'orla, i aquells peixassos de morro de porc varen ser la meva distracció. Me plaïa veure'ls jugar pegant bots ací i all

»Pelsly, coneixent el nostre benestar, havia pensat, del dia de Sant Miquel ençà, en Súzel per al seu minyó, però abans de dir res i de fer res, va venir ell mateix com per a comprar el nostre bouet.

Sempre hi ha alguna cosa que els priva de deixar-la venir... Sembla mentida el que pot l'enveja! -Rosa, compte amb els judicis! Ell, En Garriga, va fer-me l'altre dia una confessió molt franca. Va dir-me: «-No estranyis que no anem a casa teva amb la freqüència d'abans i, sobretot, no ho interpretis malament. Ni la meva dona ni la meva filla no poden seguir les teves». -No per què.

Ben mirat, volia i dolia, en Biel: volia perquè estimava, dolia perquè, malgrat el seu braó i la seva fam de treball, s'esgarrifava davant la pensada que qualsevol dia se li estronqués la sort. Quin daltabaix, aleshores! Desgraciat ell, desgraciat tothom: la Malena, el vell Costa, els fills que poguessin venir...

La joia es pintava en totes les cares; allò semblava una d'aquelles magnífiques solellades que segueixen als xàfecs calents de la primavera. Dues grosses minyones, amb llurs immensos capells de palla en forma de para-sol, la cara empurpurada i els ulls de bat a bat, s'havien arriscat a venir, i a creuar llurs braços a la vora d'una finestra, mirant i rient de tot cor.

Això és causa que el seu record no faci trontollar el meu egoïsme: ni em treu la son el presseguer exposat a la golafreria pública, ni el mestre de cases que no fineix mai la paret del galliner. Aquest poble no és gaire lluny de Barcelona; permet l'anar i venir cada dia; cosa que el fa assolible a molta gent de despatx.

Allí el galantejador sol preparar-se un esdevenir de torna de pa i tros de butifarra que l'arravata i li fa vénir salivera; allí molt sovint li succeeix que, quan deuria acabar la relació caient a terra i besant les mitges blaves de la donzella, d'aixecar-se tieso i quadrar-se, i estirar el braç i posar-se la m

Timasió respon: -El que és jo no, ni que fos una paga de cinc mesos no marxaria sense Xenofont. Frinisc i Cleandre convenen amb Timasió. Seutes llavors fa retret a Heraclides de no haver fet venir Xenofont: en vista d'això, el criden tot sol.