En Pelifet, quan veié allò, ell que encén el fanal i tira cap al roure llampat per eixir a camí a la dona. Quan va ésser un tros per enllà, el vent li apag

I és que aleshores la satisfacció era una sola, mentre que ara en tenia dues: la de saber-se estimat i la d'estar segur que la dona que estimava no seria de ningú més que d'ell. Per això, donant eixida al goig que li inundava l'ànima, va llançar una corranda al vent: «Ira de bet, Jan, te cremàs! quina minyona t'has cercada! Ira de bet, Jan, te cremàs! Tu la vols, pro no l'hauràs

En Patllari és un home cepat que havia fet vida de pastor en aquelles muntanyes, on passava mesos sencers sense veure ningú i sentint les remors del vent i els murmuris de l'aigua i els trontolls de les tempestes.

Tota la tarda passaren, omplint la plana, les ratxades del vent. Al lluny se sentia el xiulet de les branques flagellades per la ventada... mentre pel cel passaven atropellant-se glopades i més glopades de núvols, avall, sempre avall... El poble feia tristesa; totes les portes tancades, el llarg carrer solitari i el vent roncant-hi encaixonat. Quan passava la ventada el silenci feia estremir.

Ara tothom, sens excepció, no solament ne parla, sinó que, a penes bada la boca, el barceloní ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, què porta el calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos de gents que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny hi ha núvols i fa ull cap a garbí.

I, mentre deslligava l'abric que a prevenció duia a la pera de la sella, emprengué desesperat la trotada, empaitat pel vent pluig i entre xarbots d'aigua fangosa.

I mentre tant s'anava fent un gran silenci... el vent havia parat, el blat estava immòbil... en l'ampla rodona dels camps no es veia una ànima i Mestre Quissu, amb els ulls fixos al blat, començ

Sperver va inclinar-se, i després, acostant-se a una finestra, va obrir-la de bat a bat. Una rauxada de vent impetuosa enjeg

Entre les grans esteses de blats i ordis a punt de segar que creuaven la carretera, el grandiós paraigua vermell amb que es guardava del sol el capellà, semblava una rosella colossal: la mare dels milions i milions que se'n veien vermellejar entre la rossor de les messes madures. Entre la fresca del riu, i el zum-zum dels borinots i avespes, i el fregadís de les espigues mogudes pel vent, l'oració de mossèn Esteve i el seu company semblava una remor més; pero una remor tan forta, que cuidava ofegar les que se sentien ça i enll

A la tarda el temporal havia amainat; els darrers remolins de vent empaitaven espai enll