United States or Singapore ? Vote for the TOP Country of the Week !


Després, a deu o dotze passes, li va aparèixer entre la lletosa espessor, una massa grisenca, que poc a poc, acostant-s'hi ell, anava prenent tons foscos i dibuixant vagament la forma d'un arbre... al seu detràs altres ombres formaven un petit bosc.

Molts cops, mentre en Biel el sermonejava, obria sobtadament la boca per enraonar; i, en aixecar els ulls i topar-se amb els del seu pare, els abaixava tot seguit, dragant-se les paraules que havien estat a punt de fer-li traïdoria. Però va arribar un matí en què va parlar.

I va dir-ho amb tal aire de tendror, que la Malena, desacostumada a sentir-lo parlar de semblant terme, en va quedar tota esponjada i el va abrigar amb un davassall de paraules encoratjadores. -I , home! no t'hi amoinis!... D'un temps un altre en ve!... ¿Te penses que no se'ns girar

En aquest moment; la senyora Socors obre una escletxa de la vidriera i fa: -Sit, sit... Pere, corda't la levita. El senyor Pere, distret, s'havia posat una armilla vella de setí, i, com el setí fa allò que es talla, li penjaven tot de filagarses com si fos un gec d'andalús. -Sit, sit! tornava la seva dona; però, ca! ell no ho va sentir, i, cansada, ho va deixar córrer, tornant-se a ficar dins.

Si tenen enteniment poden ser ditxosos: perquè ell alguna coseta, ella no va despullada i ¡lo que és estimar-se!... Ella. -Oh! ¡Aquests que s'estimaven de petits! Se passegen amb tota la família. Ells dos van una mica separats. Ell. -Però que no puc mirar enlloc? Ella. -Oh! hi ha mirar i mirar; i vostè... no digui... que per Carnestoltes sempre anava amb ella. A qui estimo, jo?

Alguns anys enrera va manifestar certes idees estranyes; certa alteració de caràcter. La dida se me n'exclam

En caure el migdia, la mossa va arribar... l'Andreu la va veure al lluny, molt lluny, com un blancai confós surant a flor dels camps... aviat la va conèixer; men

El va interrompre una pussa, corrent-li cua avall -una de les coses que més l'inquietaven. Hi don

Vam acabar per deixar estar aquell geni impossible. Kate, amb un tacte infinit, va parlar poc. Però va parlar amb una entonació tan gràcil, tan ingènuament desentesa, que era un pecat no estimar-la.

Ningú no va respondre. Ens miràvem els uns als altres: cada un considerava sa pròpia feblesa, i les cares reflectien culpables pensaments... Agafàrem la maleta Gladstone i desembarcàrem silenciosament. Inspeccionàrem el riu amunt i avall. Ningú no ens veia!