-Això que l'escanyun no ve de gust a ningú- repar

Jo començo a gosar des de que, sentint-se de lluny els gegants, les criatures es posen de puntetes, s'enfilen sobre l'assiento, volen treure el cap per entremig dels ferros del balcó, i, mentres amb gran donaire ballen els dos monstruos, se senten els crits de: «Noi, cauràs!» «Noi, vina aquí» «¡Ai, Reina Santíssima, que ve un cavall

-Ets tu, Katel? digué ell estirant els braços, -què passa? -Christel ve a veure-us, senyor; fa mitja hora que s'espera. -Ah! Christel és aquí; doncs que entri; entreu, Christel. Katel, obre els finestrons. Hola! bon dia, bon dia, Christel! ves, ves, sóu vós! digué, estrenyent les dues mans del vell anabaptista, que estava dret davant son llit, amb sa barba cendrosa i son gran feltre negre.

Xenofont, a la reraguarda, en tenir-ne esment, els conjura de totes les maneres i per tots els mitjans, a no endarrerir-se, dient-los que ve a l'encalç un gran aplec d'enemics. Acaba per enutjar-se. Ells demanen que els degollin: perquè els és impossible de fer un pas.

Si li ho agraeixo molt, tot el que fa per ! -M'ho agraeix? ¿I em ve a suposar que jo li gasto bromes? -Miri, Paulina: li prego que no s'ofengui, però escolti'm, que ara li parlo sincerament.

-Valga'm Déu!... tot això vos encaparra? exclamava aquell pastor ple de bonhomia. -Mentres les muntanyes facin àrnica, camamilla, herbes de les set sagnies, herba blanca, herba sanguinària, herba del mal gra, no patireu, sants cristians! i tots feien un sospir com recaptant la flaira de l'esperança més reviscoladora. -Vos, Patllari, mireu aquell home que ve de lluny; ha fet deu hores de camí!

Aleshores la gent, decantada a llur voltant, es posaren a riure, i l'altre anabaptista, exclamà: -Christel, en què penses?... ¿Et creus que les noies necessiten apendre'n, de valsar?... ¿Et penses que això no els de natural? Ah, ah, ah!

El Tàmesis no fóra tan deliciós com és, sense les rescloses mig cobertes de branques i flors que fan de dolç envelat. En parlar de rescloses, em ve a la memòria un incident esdevingut a George i a mi, no fa gaire, un matí d'estiu, a Hampton-Court. Feia un dia esplèndid, i la resclosa era plena de públic.

Ara no es pensin que avui és el primer dia que me n'adono de la misèria i fragilitat humanes, sinó que ve recordar-se'n en l'ocasió present. L'home és esclau de ses idees i ses idees són esclaves dels fets o successos. No si m'explico. Ja veuran, deixin-me dir i m'entendran tot seguit. Endemés vostès per no entendre les coses! De què parlem tres mesos ha? Del còlera.

(Entra SIR TOBIAS ubriac, acompanyat del JUTGLAR) Mireu, ara ve sir Tobias ranquejant, ja us dir