I quan, a l'atracar, la quilla prengué els primers pals, i els tripulants brandaren en l'aire llurs gorres en senyal de xardorós regraciament... Reina del Cel!... aleshores aquell crit de treball, aquell -Hissa! hissa!, fou repetit amb un accent de victòria que s'emportava l'ànima. Era un himne grandiós, corprenedor. Els elements l'orquestraven amb llurs trompes i baixons de gegant.

Però Cèsar tenia més respectabilitat que la bona reina Bess: mai no va fer caserna de cap hostal. A la reina verge d'Anglaterra, contràriament, li plaïen les modestes posades. I penso que podrien ésser redactades així: «Harris begué en aquesta casa un vas de bitter.» «Harris va pendre en aquest lloc dos grogs amb aiguardent, l'estiu del 88

Sents?... Uuu!... Això ès la fressa del vent. També hi ronca la maror. Vés escoltant. Com més escoltis, més clar ho sentiràs tot: la tronada, la pluja, el vent, totes les remors del temporal. Jo fins hi he sentit un ai llastimós, Reina pura!, que devia ser d'algú que es negava! I, efectivament, en aquells temps d'innocència, ¡que en feien somniar, de coses, els sorolls d'un corn!

-Ai, jo no ho , no ho ! A dalt de casa hi ha un senyor empleat, que diu que ara els metges de la reina han enviat a demanar uns papers per arreglar-ho... Com que diu que això és cosa de l'inglès... -No hi res, però ja ho crec. No la deixaran medrar mai a Barcelona aquests estrangerots! -Ai, Déu hi faci més que nosaltres! ¡Ja li dic jo que estem ben posats!

Fins he vist tiradors de primera, que havien guanyat el premi de la reina, fer fallença tirant amb rifle sobre gats, a distància de cinquanta metres: ni un pél no els tocaren. Sovint he pensat que, en lloc de blancs de cartró, de cérvols corrent i d'altres coses per l'estil, el tirador veritablement superior seria el que pogués envanir-se d'haver encertat un gat.

Un ventet suau i agradós feia gronxar al capdamunt de llurs tiges esprimatxades les ventrudes espigues, i, cavalcant en aquell ventet, recorrien l'espai flaires d'acàcia florida i sentors de terra frescal, ferum de reïna i fortor d'herba tendra.

Diuen que la reina de Cilícia sol·licit

La reina Isabel també s'havia arribat fins per aquest indret. Aneu all

La marxa civilitzadora dels segles ha esborrat amb la goma de l'oblit una infinitat de tipos que ja han passat a ser altres tants quadros de la galeria històrica, que eren conseqüència natural de costums i preocupacions que ara amb prou feines podem compendre, i sobre les quals la reina del món, l'opinió pública, ha donat ja el seu fallo.

-Cuiteu! correu! ¡Ja vénen, ja vénen, es de sa Santa Rita! -Pepeitta, Ramoneitta!... Ont us fiqueu? -Qui ès, aquell? Ai la mare! si no en conec d'atro! si ès en Pauet de can Ternal de sa Cama d'Ase! -Calla! no xisclus, beneita! -Guaita, guaita! Aquell tan lleig ès en Saura. -Oidà! , que es nas dels Saures! -Bo d'homo! mireu com li degoten ses llàgrimes! -Reina! això entendreix!