De temps en temps l'exhortant deixava el llibre i allavors les exhortacions li eixien del cor, espontànies i patètiques, versant sempre sobre el ben entès de què era mossèn Joan un viatger que recorria una via penosíssima i li mancava encara passar moments de terribles proves, vençudes les quals havia de trobar la ditxa, el premi, la glòria.

La infanteria més lleugera, armada només d'armes llancívoles. El nom de peltastes s'aplica sovint a l'infanteria lleugera en general; o mès especialment a unes tropes d'atac, intermitges entre els hoplites i els gimnetes, de les quals l'arma característica era la pelta, petit escut ordinàriament de vímet recobert de cuiro. Milla legal de l'imperi persa.

Desgraciadament, la «santa dona» solia estar trista i cada dia més caiguda. de forces i d'esperit. Les seves humors eren estranyes i llunàtiques. A voltes victorejava i festejava el pescadoret amb motiu de petits èxits als quals ell no havia atribuït cap importància, i en canvi l'acollia amb fredor altres vegades que ell amb raó s'esperava un gran aplaudiment. En aquest últim cas el xaval restava tot desconcertat i brandava el cap amb tristesa i pensava: -Pobra mare! Que en deu estar, de rebentada des trebai! ¡Que disgustos deu donar-li ets meu germ

La seva desmoralització passa a sos fills, davant dels quals no reparen en fer burla de tot acte extraordinari d'abnegació, de patriotisme, d'independència, i els acostumen a interpretar-ho tot del modo menos favorable a la humanitat.

Per tant, acompanyat d'una colla de cortesans selectes, entre els quals hi havia els dos fidels funcionaris que ja havien vist abans la tela imaginària, an

Tots els amics que s'havia creat, dels quals coneixia l'afecte i judicava auxiliars aptes per a empendre el que s'escaigués a voler empendre, és cosa reconeguda per tothom que no hi havia ningú que sapigués afalagar-los com ell.

En temps remots, els quals només puc assenyalar dient que ja les oques tenien bec i que encara a la nostra terra es parlava bon catal

Ave Cesar cridava mossèn Joan des del cap de l'escala, obrint els braços com un San Crist, dins dels quals se tir

I el bondadós mossèn Joan, gastat son prestigi després de desficiar-se inútilment per conciliar els interessos de tots, demanant seny als esbojarrats i amainant les passions de sos aimats feligresos pels quals no havia planyut mai salut i estalvis, mirava esglaiat a sos peus la mina a punt de rebentar, impotent per a apagar-la, retut per la tossuderia, aparentment bondadosa i campetxana, de don Eudald, la pilleria, tapada amb fums de redemptor, del Cerdà, la ignorància dels terralloners i la indolència, estúpidament interessada, dels que podien i devien imposar-se a tots.

El jovent guimbejava i vegetava, vessant de vida i salut, i el pacífic don Eudald, aprofitant-se de l'armistici que des de la disputa de l'empriu son contrincant li concedia, dissimulava la múrria, passejant llargues hores amunt i avall de les galeries amb les mans a l'esquena, xiulant frissós les cançons de son escàs repertori i descuidant-se massa dels canaris, les cries dels quals, per cert, anaven aquell any de mala data, per efecte, segons ell, de què a mossèn Isidro se li havia ocorregut canviar la disposició dels nius.