United States or Gabon ? Vote for the TOP Country of the Week !


Va eixir de la cuina un instant, mentre jo, perplex, restava en el banc escó torrant-me els peus, rumiant les peripècies de la jornada i la tètrica vida del Cerd

I sense cap enuig, feixuc dels armaments que duia, feia els seus precs anant amunt i avall, quan no restava de guàrdia, mentre els seus companys jugaven entre grans rialles venturoses.

Jo remava sempre, i res no veia acostar-se. El marge restava una ombra misteriosa, amb la foscor de la nit: érem de ple dins les coses sobrenaturals. Jo pensava amb follets, gnoms, focs follets, i amb aquestes arteroses sirenes que, assegudes tota la nit sobre les roques, atreuen els passatgers al mig dels remolins i als abismes.

Al damunt d'ell avançava una cara esblaimada, de nas camús, de galtes buides i grisenques, cofada d'una vella gorra de pell de marta, de la qual no restava sinó el cuiro. Un braç llarg, descarnat, aixec

No mancava mai algun patró que els donés un grapadet de sardines per a l'esmorzar de l'endemà. -Aquestes noes rai! deia l'avi Sàssola. -Saben pescar en eixut, i no esguerren mai sa calada. Jo restava llarga estona recolzat en un penyal, en un recó de platja. M'agradava l'aspecte frescal de les barques regalimants d'aigua.

-Ja ningú em coneix! murmurava el jai, planyent-se entretant amb aires tràgics. -Àdhuc em fan caritat... a mi que he tingut palaus de marbre i pòrfir, a mi que he tingut tresors més opulents que els de Mides i els de Cresus! El jovincel restava entretant avergonyit i estranyat; potser més estranyat que avergonyit.

Els grecs n'havien passat més enllà, i atalaien un altre pujol ocupat per enemics; són del parer de marxar-hi. Ell mateix, amb la resta, avença cap al segon pujol, i el pren de la mateixa manera. Restava encara un terç mamelló, que era de molt el més dret: dominava la posició on els voluntaris, la nit, havien sorprès la guàrdia vora el foc.

El seu pare afegia, sempre ferreny: -No ets bona per a res... Mal llamp! ¿Què t'han donat encantàries? Però ella igual que si no ho sentís, restava somniosa, mústiga, cercant sempre la soledat. Així que veia el seu pare fora i distreta l'àvia, s'enfilava cap al bosc o baixava al torrent per a capdellar i descabdellar a soles l'eterna cabòria que la perseguia.

La flama de la cerilla posada davant del naset del nin restava immòbil dreta al cel i punxeguda com una punta de llança roent. La Tecla va llambregar esfereïda la seva mare. La vella va abaixar els ulls i mogué la testa contristada. -És mort? -! va respondre el metge amb veu apagada.

S'havia dut l'última cullerada de sopa a la boca i suspengué el braç a mig aire del retorn al plat. Que redimontri significava el silenci, que regnava aleshores al seu entorn? No es diria sinó que els hostes li havien entès el pensament i havien callat per complaure'l. Mes no, allò no era possible. Ell no havia pas desencorralat ni un sol mot; n'estava segur; i, girat d'esquena i a boca-closa, no l'havien pas pogut entendre. Però el certus és que la sala, suara tan bulliciosa, restava muda com un sepulcre. Ni un dring de vaixella, ni un piu de conversa... S'arribava a sentir el quasi imperceptible rum-rum de la bellugosa negror de mosques, que cabria un ram de falgueres penjat al sastre amb un cordill. Fitre! Seria que els hostes haurien tocat el trapau? No, sense necessitat d'esguardar-los sabia que no; els sentia a palp d'ànima i tenia la sensació que l'estaven espiant. La pell se li agrumoll