El comte, enardit per l'engrescament del jove, començava també a engrescar-se. Ja veia en Biel convertit en cap de família, amb un parell de mossos a les seves ordres, dirigint els treballs que convertirien en fecundes les terres ermes que l'enrondaven, criant bestiar de tota mena per engruixir el guany, predicant amb l'exemple l'amor a la terra.

Vaig guaitar per entre les columnetes de la balustrada, i vaig veure que les cases del fons de la plaça ondulaven com una draperia tempestejada pel vent. I... que us diré?.. em semblaren banderes que gloriejaven el meu Déu tot poderós. Però no vaig parar- hi esment gaire estona. La bramulada harmoniosa de l'orgue de la Catedral atragué les meves mirades cap a la porta del temple.

Poques metzines no maten. Però aquella vetllada va arribar a ésser un abús. Ja eren dos quarts de dues, i el salonet de la senyora Tereseta presentava tots els aspectes de la desolació. El baríton cantava amb posat i gestos de sonàmbul; havia interpretat Puccini, Meyerbeer, l'havanera del Pon-pon, El pobre Terrisser i un Dies irae , tot rigorosament bisat, a instàncies de la senyora Tereseta, més entusiasmada com més anava, a diferència dels seus invitats. Una de les noies, en sentir el Dies irae havia tingut un atac d'histerisme i havia calgut dipositar-la, a pes de braços, al llit de la senyora Tereseta; el senyor nerviós havia agafat un tic; engegava violentment cap endavant el dit índex de la m

Em va posar un cap com un tabal i no sabia què contestar-li. Ja anava a creure'l, quan l'esperit artístic va aturar-me l'acció i em va dir: -Què vas a fer? ¿No estàs content, artísticament de la teva obra? Doncs, si escoltant el follet dels escrúpols hi trasmudes el llenguatge, ja ser

Esperança de què? Ara ens seria impossible dir-ho, però el professor en porta una de cap. Es clar que ser

El carrer de Ciutadans començava a fosquejar; però a la plaça del Vi l'aire era tan diafànic, tan impregnat de claror, que la vista no perdia cap detall... ni una volva, ni una esquerda, ni un gra de sorra. No passava quasi ningú: un senyor vell amb un paraigua sota l'aixella; una minyona de servei amb una ampolla a la ; dos capellans que es passejaven per sota les voltes; poca gent més.

El cavall va mirar-se'l i va exclamar: -Gott in Himmel! (Déu del Cel!). Cap cavall ho hauria dit tan clar. I es llanç

Cap n'hi ha hagut de venturosa? De Trípoli, de Mèxic, d'Anglaterra, de Lisboa, de Berbería, de les Indies, ni un sol vaixell s'ha lliurat de topar ab les roques, perdició dels marxants?

Seguien derrotes diferents i sovint oposades, i es comprenia que no les impulsava cap corrent exterior, sinó una força que residia en elles mateixes. Tan aviat s'enxiquien allunyant-se, com s'engrandien acostant-se a terra.

Aixi és com Schoultz, Hâan, Speck i els altres amics de Fritz s'assabentaren d'aquestes coses meravelloses; i a l'endemà, reunits a la cerveseria del Gran Cérvol, en conversaren entre ells tot dient: -Que és gran follia de casar-se amb una dona de condició inferior a la vostra. Que d'això en vénen enuigs i gelosies de tota mena. Que el millor és no casar-se de cap manera.