En canvi la nostra època ha creat nous tipos amb els quals ens topem tots els dies, que són tan dignes d'estudi com podrien ser els antics, i que si no ens fan tant efecte és per lo molt familiaritzats que amb ells estem.

Jo era aleshores a Liverpool i el meu amic va pregar-me de fer-li la mercè de dur-los a Londres, car ell no pensava retornar a casa seva abans d'un parell de dies i dubtava que es poguessin conservar passat cert temps. -De bon grat! li vaig respondre. Vaig a recollir els formatges, i me'ls emporto en un cotxe de plaça.

De cop l'Adelaida s'enllità. Dues hores després la febre l'arborava. Era el tifus. Al cap de vuit dies el deliri que s'havia apoderat d'ella cedí algunes estones. Una tia seva s'acost

-Què li diràs, ara? pensa En Llucià. No li manquen objeccions a fer, contra aquest projecte. S'estima més no dir-les: badar boca és caure en una discussió. Fa dies que En Lluci

Son esperit no era dins el celler; i Schweyer, naturalment discret, no volgué interrompre les seves reflexions. Les coses continuaren així per espai de tres o quatre dies. Cada vespre Fritz anava, com de costum, a fer unes partides de youker al Gran Cérvol, i sos companyons reparaven igualment que tenia preocupació d'altres coses: s'oblidava de jugar quan li tocava. -Apa, Kobus, apa!

Si jo mai per mai havia de fer un pensament i ella s'hi deixava caure, em sembla que no fóra mal negoci, perquè congeniaríem. Sempre se m'havia figurat que valia més que les altres; però no perquè no m'hi enfondava gaire. Al cap d'uns quants dies torna a la casa, a on troba la consabuda minyona i sols posa atenció en el que ella fa i diu.

Hi va arribar tremolant com la fulla a l'arbre. Ell pensava trobar una cara coneguda; però feia pocs dies que els Buxareu havien canviat de minyona, i sortí a rebre'l una mossa castellana que no havia vist mai.

Hi ha la Maria de la Mercè, la tia Paulina, i la Lluïseta i el seu marit, que fa pocs dies que han arribat del viatge de nuvis.

La llàstima va ser que aquell vespre mateix, a l'hostal bo i celebrant el comiat de fadrinatge d'en Bartra, que es casava al cap de pocs dies amb la Maria Betra, de Vilavessant, els que formaven la colla dels gats varen aixecar la porrona més del degut, i, enardint-se a cada nova xerricada, varen fer el determini d'anar a esperar en Jan.

Dos uis de poi que no me'n deixaran desoblidar en tots es dies de sa meva vida. Quins rostos! Es menuts d'en Cundo els devien inventar, aquells camins. -No me'n parlus! Allò no són camins: són esgarrapades de dimoni obertes en sa penya nua. -Hi queia un sol de Maria Santíssima. -Es peix, a sa panera, aixecava una fumarada que ni que estigués a sa fogaina.