La meva tia no em marejaria poc ni gaire, si la perdés! -Digueu, Tom: heu vist aquella caixa? -Huck, no vaig esperar-me a mirar els encontorns. No he vist la caixa ni he vist la creu: no he vist sinó una ampolla i un pot de llauna en terra, a prop de Joe l'Indi! ; i he vist dos barrils, i una pila pila d'ampolles a la cambra. No veieu, ara, quína és la cosa d'aquesta cambra on surt por?

Anaven passant hiverns i primaveres, i la tia Paulina veié repetir-se les joies i les desgràcies. Contempl

Jo vaig alegrar-me que R... fos novi de la Lluïseta. No sabia les condicions espirituals d'aquest R., però tant se valia: estava seguríssim que la Lluïseta era feliç. Com s'ha dit, en Melrosada no sabia res, i la tia Paulina ja havia parlat set o vuit vegades amb la seva amiga Isabel i havia anat a veure el pare Tudó.

Un dia Tom es trobava dant la dosi a la clivella, quant el gat groguenc de la seva tia comparegué tot brunzint, mirant la cullereta cobejosament i demanant-ne un tast. Digué Tom: -No en demaneu si no en teniu necessitat, Pere. Però en Pere féu senyal que en tenia necessitat. -Val més que us en assegureu. En Pere n'estava segur.

L'amo del mas, En Tià, era un home sorrudament lacònic. No tingué esma de preguntar-li què hi havia d'anar a fer, a Granollers. Pens

És clar que ella sentia per mi una admiració sincera; però quina llei d'admiració! La tia Paulina ¿era un ésser despreciable?

-Però, com estava dient- digué la tia Polly, -no era un noi dolent (val a dir-ho), sinó entremaliat. No passava d'atarentat i tabalot; sabeu? Mai no tingué més mala pruïja que la que pugui tenir un cavallet. Mai no tenia intenció de fer mal, i era el minyó de més bon cor que mai s'hagi vist. I començ

Hi havia hagut quelcom, en l'estil de la tia Polly quan bes

Hi ha la Maria de la Mercè, la tia Paulina, i la Lluïseta i el seu marit, que fa pocs dies que han arribat del viatge de nuvis.

La nova nebodeta de la senyora Engràcia -que havia de conquerir-la perquè la bona tia era propietària d'algunes agradables casetes, prou s'havia imaginat l'estil de la casa on anaven, però, en pujar l'escala, de marbre fins al primer pis, plena d'una espessedat monacal de silenci, ja havia sentit una mica d'opressió, i, instintivament, s'havia tret el fermall de brillants i se l'havia posat una mica més amunt, amagant una mica més la perfumada gorja escarida. Amb la pressa, es va punxar, i, com quan era col·legiala, féu un nus al mocadoret subtil i s'apret