Dominada per les primeres impressions que n'havia rebudes, no sabia figurar-se en Temme sinó com un infant quasi incapacitat per a la vida, com un ésser inútil, com una càrrega; i passaven els anys, i no rectificava aquest pensament amb tot i que el xicot creixia i tornava robust, i àdhuc esvelt i formós, davant dels seus ulls. Se diria que les noves impressions no tenien eficàcia per a esborrar la petja profunda de les antigues dintre l'ànima d'aquella dona, i que, mal que toqués a palp de m

Kate digué que ella era molt seriosa i reservada, i que en aquest món no tenia por sinó a l'incivil galanteig dels madrilenys. Les brusquetats no la intimidaven. Havia tirat per les finestretes del vagó pipes de fumadors insolents. Sabia com manegar-se.

Sempre començava a contemplar aquestes coses amb ulls indiferents i ombrosos, però elles degotaven una mel guaridora dintre el meu cor. N'havia un confort semblant al que proporciona a l'hivern l'escalf d'una bona fogaina. Tenien escalf de vida. I jo no sabia pas renunciar fàcilment la llur influència.

Però en Peret ho sabia!... Ell havia vist com es palpava la butxaca!... Què fer?... Agafar-la... peró i si en Peret se'n adonava?... deixar-la estar... però si fet i fet ja no més n'hi havia una... i les altres havien estat tant gustoses!... I en Peret, mentrestant: -Enyaaa... oooopé... Dur

En Melrosada, ja acostumat a aquests incidents, sabia fer el paper amb una certa dignitat. Els nens es tornaven una mica vermells. Els visitants feien algunes preguntes al professor per demostrar que també hi entenien, i la cosa anava molt seriosament.

Acostumat a ser mirat d'esgallimpantes i amb temença, la soledat dels cims on vivien amb la Llogaia i el menut li sabia bo, i no es capficava de res més que d'estar tranquil de consciència. En paus amb Déu, en paus amb tothom. Tant li feia que diguessin com que no diguessin.

-Oh, si te les deia totes. Adéu, adéu, adéu, adiós, adioooos!... L'home no es diverteix. Rumia, i diu: -Si molt convé, és la germana de la dispesera. Si ho sabia de cert, dem

I tornava a fer el seu fet, sempre amb aquelles orelles caigudes, sempre amb aquella mirada tant fonda, que mai mirava enlloc!... De la seva història sols se sabia que el varen portar al poble uns gitanos que feia anys que varen passar-hi.

I el pensament li volava, estrompassant les muntanyes que es veien blavejar al lluny, creuant el mar qui hi sabia al darrera, aturant-se a reposar en aquells països que desconeixia i que veia com en somnis. , fugiria, posaria entre ell i els cassanellencs tanta terra, tanta aigua, com pogués. Dies i dies, setmanes i setmanes, mesos i mesos, va estar repetint-se el mateix.

Massa sabia ell la futilitat d'intentar haver-se-les amb les bruixes: així és que ho deix