-, sóu la més amada, digué el príncep -perquè sóu la que teniu el cor més suau, i sóu la que jo més preo; i també us assembleu a una noia que vaig veure una vegada, però que no espero de tornar a veure mai més. Jo era dins un navili que naufragà, i les ones em dugueren a la platja, vora d'un temple sant on unes quantes donzelles recitaven els divinals oficis. La més jove de totes em descobrí damunt la platja i salv

SEBASTIÀ. Si no voleu desfer lo que haveu fet, és a dir, si no voleu matar a qui haveu salvat, no insistiu. Adéu, una vegada per totes; el meu cor est

La Roser obre el ventalló mig adormida; son respir s'atura i son cor batega, inundat d'esglai. El seu fillet no era com sempre al seu costat. Mira esverada sota el llit, cerca esfereïda tots els recons; remena la pallassa i surt de sa cambra; dona una llambregada escorcolladora.

Perquè fossin publicables em calia un gran esforç: completar-los, polir-los, recopiar-los; i el cor no se m'hi abellia pas. Ni, per què? No es ressentirien sempre ací i all

JÈSSICA Vaig a tancar les portes, a daurarme ab alguns ducats més y sóc ab vós. GRACIÀ Pel meu capell us juro que no es juheva sinó gentil, aquesta. LLORENÇ Malehit jo siga, sinó l'estimo ab tot el meu cor! Perque es espiritual, tant com jo puc judicarla; es bonica, si els meus ulls no m'enganyen y de que es fidel n'ha donat palesa mostra.

Encara us puc refer de la deshonra- i va abraçar els seus fills tan fort, que amb el seu cor sentia bategar els dels seus infants que ploraven astorats.

I el cor me diu que duien mals intents. Al vespre de l'endemà, en lloc d'arreplegar l'eina que solia portar sobre, els altres dies, per un si decàs, va deixar-la a casa, temerós que, si l'escometien, es deixés portar del gènit i fes algun disbarat.

VIOLA Si ho sóu ja'n cometeu un, perquè lo que teniu per donarho no ho teniu per guardarvosho. Però no és aquesta la meva missió. Us diré l'endreça en vostre elogi, y us obriré'l cor del meu missatge. OLIVIA Aneu a lo important: us faig mercè de l'elogi. VIOLA Ai, senyora, tant que m'ha costat apendrel, y tant poetic que és!

Les baionetes van lluir al sol ixent, els soldats embriagats per les resplendors de la victòria i bon xic allunyats de la por que regna en els primers trets, eren com una mena d'homes sense seny que van avançant orbs i atiats per una llei de força desconeguda que s'escampa per tots com una bogeria encomanadissa. ¡I s'alcen els homes, famolencs de venjança, i amb el cor ple de l'ira més verinosa, cerquen adalerats l'enemic per atravesar-lo follament amb la baioneta lluent i punxeguda!

-Això no ès viure... ¡Llampus, quina rampa en es clatell!...... ja podeu riure, ja ¿Que us penseu que no hi heu d'arribar mai, a veis? Pena de mort hi teniu. Vaja, jo no m'hi puc estar, amb es cap baix; no puc! M'esmaluco, m'enrampo, m'ofego... Si aquesta mala pua de Rosó tingués cor de cristià, no em deixaria patir així. -I ara, l'avi! Ja hi som? ¿Ja em cerqueu es cos?