Es dia que t'hi acostus t'hai de llevar sa pell! S'anava enfellonint tot sol, com si algú li fes la contra. Va agafar el noiet per sota les aixelles, l'aixec

-Que n'heu arreplegat algun, d'aquests papers, Tom? -No. -, doncs còm trobareu les marques? -Poc en necessito: sempre l'enterren sota una casa on surt por, o una illa, o sota un arbre mort que una branca allargassada.

Aquella truita era de guix. Rescloses. George i jo som fotografiats. Wallingford. Dorchester. Abingdon. Un cap de família. Bon lloc per a negar-s'hi. Un dificultós passatge del Tàmesis. Efecte desmoralitzant de l'aire de riu. L'endemà, de bon matí, vam sortir de Streatley i remuntàrem a rem fins a Culham, on dormírem sota la nostra teulada.

En Carxofa punyia els rems i es disposava a remar, mentre deia, amb escruixidora convicció: -Sota d'aquest n'hi trobaria set sostres més. -Set sostres! -Set sostres, i després més gorga. -Més gorga! -Més gorga, i encara més sostres.

L'any següent el Cargol s'allargassava, gairebé en el mateix indret d'abans, a la llum del sol, sota el Roser; aquest ja poncellava, i les poncelles havien començat a expandirse en flors badades, sempre gerdes, sempre noves. I el Cargol sortia enfora, a mitges, estenia les seves banyes, i en acabat tornava a ficar-les cap endins.

Ja fan d'amagar-los sota els pantalons. Així s'express

Era d'un pis, i tenia cinc finestres a la façana, tres a dalt, dues a baix. La porta era oberta al costat, sota una mena de cobert. En aquest cobert hi estaven amuntegades estelles, una serra, una destral i tascons; a sota, davallaven en pendent dues o tres pedres planes foragitant l'aigua de la teulada sobre el camí on era aturat el faeton.

Suava a raig fet; la sequedat de la gola l'abrusava... tot ell es sentia capolat... I la Maria s'anava acostant... Duia una cistella al cap i anava de pressa... de pressa... Les faldilles li espetegaven detràs, i a cada passa ses formes esprimatxades es perfilaven sota els replecs de la roba.

Duia la testa nua, i com que la lluna resplendia en tot son esclat, vaig veure, tot i la distància, que el vell cordaire era animat d'alguna idea estranya: ses galtes esblanqueïdes eren totes estirades; sos ullassos arrecerats sota les celles blanques, fulguraven; i, tanmateix, semblava tranquil.

Els bous, encarcarats sota el jou que aguantava la llança de la carreta, brandaven a compàs ses masses ventrudes, les testes acotades, les gropes anguloses i fermes, onejant sobtadament a cada passa.