Realment tènia tot l'aspecte d'un home dissecat, amb entranyes de borres cobertes de pell estireganyosa, on la dalla de la mort s'esmussaria percudint-la en va.

Fuma la seva pipa, i, amb els ulls clavats en el vell pergamí, somnieja, s'entusiasma per coses que ja no existeixen o que no han mai existit, que ve a ésser igual! -Hertzog ha dit això... En Berenguera suposa un altra cosa! I és feliç!... Sa pell pergaminenca es recargola, la seva esquena trapezoidal es trenca cada vegada més, sos grans colzes punyents fan un clot a la taula.

Comptat i debatut, ¿qui els en responia, que aquell aire mansoi que havia agafat, d'algun temps ençà, en Biel, no era la pell d'ovella amb què disfressava la seva mala sang? Amb tot, aquestes temors es quedaven encauades pels dintres dels que se'n sentien corpresos, i en Biel no n'havia esment.

No més n'hi havia una que no en sentís por. Era la Malena de cal Costa ferrer, una minyona escanyolida i alta, blanca de pell com una damisel·la i negra d'ulls com una verge mora. En altres temps havia tingut tracte amb en Biel; i ni el crim comès per ell, ni els anys de presidi que en varen ser la cua, varen aconseguir que es decantés per cap dels altres minyons que li feien l'aleta.

Amb el colze damunt la meva pell d'ós, jo escoltava aquesta veu planyívola, que evocava les recordances de les edats feudals.

Al damunt d'ell avançava una cara esblaimada, de nas camús, de galtes buides i grisenques, cofada d'una vella gorra de pell de marta, de la qual no restava sinó el cuiro. Un braç llarg, descarnat, aixec

Al capdavall de tot, vaig veure una mena de ninxo gran, on hi havia el meu llit, un llit ran de terra, que tenia, crec, una pell d'ós per abrigall; i en aquell ninxo gran n'hi havia un altre de més petit, agençat amb una estatueta de la Mare de Déu, tallada en el mateix bloc granític i coronada amb una tofa d'herbes marcides.

La primera cosa que fa, el pagès, en eixir del llit, és posar-se el parell de sabates de pell groixuda i soles de fusta, i donar un tomb constitucional a tota la casa. Fins a haver pujat i baixat tres vegades l'escala, no creu estar despert. Un cop completament despert, el que li cal fer és anar dalt, a l'estable, i enllestir un cavall.

-Ha estat una bona cursa: oi? diu amb un pam de llengua fora i mentre son amo arriba carregat fins dalt del cap amb el que sembrava son gos. -Em sembla que hauria guanyat si no hagués estat per aquell estúpid noiet que se m'ha posat al davant en girar la cantonada. Ho has vist? El mala pell! I què fa, que crida tant i avalota així?

Les senyores, sota les robes lleugeres, han posat pell de gallina, i experimenten una vaga terror que gairebé les fa córrer. En Lluci