Molts odrises, en sentir el que Seutes havia fet, havien davallat a posar-se al seu servei. Ara, els tins, quan veuen de la muntanya estant tants d'hoplites, tants de peltastes, tants de cavalls, baixen i imploren la pau. S'avenen a fer-ho tot, i demanen que acceptin llurs penyores.

»Però ja que l'admireu tant, aquest gran sant, ¿per què no feu com ell, per què no abandoneu les vostres mullers i els vostres fills, per què no us n'aneu amb un sac a l'esquena, món a través, a viure de rosegons i almoines? Seria natural que seguíssiu el seu exemple. D'altres vindrien a conrear les vostres terres vagatives i a posar-se en estat de complir llurs obligacions envers el sobirà.

Vol provar la pesca del llobarro; però encara no l'ha començada quan un xivarri inesperat que sona al seu darrera li fa girar el cap. -Què ès això? Què hi ha de nou? ¡Sant Cristòfol, home, Sant Cristòfol! El xicot fins aquell instant no havia hagut esment de la diada. Arreplega els seus estres i va a posar-se en fila amb l'altra gent.

Manta vegada vaig reparar que em llançava una ràpida llambregada per assegurar-se que jo estava en guàrdia. Alçada la llosa, va posar-se a cavar amb la rapidesa d'un gos gratant la terra. La suor li rajava esquena avall. Una vegada va aturar-se, tot dient: -Aquest soterrani és meu. No vull anar més enllà. Cal que te'n vagis.

-Tot just tu marxaves ha començat a posar-se calent, calent, tot pioc. Hi ha estones que s'aixereix... altres que s'atronca! -I què espereu tantes hores? va fer l'Andreu enfellonint-se. -Tu diràs, que ets l'amo- va respondre la Tecla, mirant-lo de fit a fit amb altivesa. -Per què són els metges? exclam

Seria capaç de bolcar! no... no... són dos quarts de sis, és hora de posar-se en camí. -Ja que ho voleu, Christel, ho deixarem per una altra vegada. Que no us plau, doncs, aquest vi? -Al contrari, senyor Kobus, em plau d'allò més, però una dolcesa plena de força. Podria equivocar-me de camí, eh! eh! eh! Vejam, Súzel, eixim!

Com que li semblen fer-ho amb calma, mana, amb un aire d'ira, als senyors perses que el volten, de posar-se també a tirar dels carros. Llavors es pogué veure un exemple de disciplina.

Però Fritz encara no gosava riure: es tornava a posar les sabates, tot esblaimat d'inquietud; després va posar-se el feltre i prengué son bastó tot dient amb veu commosa: -Ara, David, estic a punt; que Nostre Senyor ens dongui ajut! -Amén! respongué el vell rabí. I eixiren.

Se'n riurien fins a l'altre cap de la Prússia, i aquesta vegada els prussians tindrien raó. -Què cal posar-se? deman

I van posar-se a pregar pels difunts del noviciat. Entre tant el caporal va trobar a faltar Fra Genís i tot seguit ho digué al capit