Jo he sentit aquest nom per boca de mon pare. Encara era solter allavores. CAPITÀ. Y encara ho és ara, o al menys fa poc que ho era, car jo tant sols he estat un mes fòra d'aquí. VIOLA Y qui és aquesta Olivia?

Sempre que ell feia referència als bancs de vellut, als miralls, als nombrosos calendaris que esmaltaven les parets i que donaven magnificència a son cafè estat, sortien a relluir les meravelles de la Mare-Balena. ¿Què eren els encoixinats, què els miralls, què els calendaris, comparat amb els llongants i les llagostes que corrien per aquelles roques, amb les molses de tots colors que encatifaven la Cova Petita, amb les pedres, com de vidre volador, que penjaven del sostre, i, sobretot, amb la Serena, aquella Serena esparveradora que, per anys, havien vista tal i tal avi de la vila i que era una mena d'escorpra grossa, grossa com el campanar, amb els ulls de guspires, les ganyes vermelles com coral i les escates de plata: aquella Serena que d'un revés de cua girava els llaguts com si fossen cloves de nou, i se n'enduia els homes a sota aigua, on, si no li donaven cent unces d'or o el fill més petit que tenien, els encantava, fent-los tornar, per sempre més, botes marines o mates d'alguer?... I doncs, què es pensava el presumit? ¡No hi havia res al món, ni a Barcelona, com la Mare-Balena!...

A la vella li plaien aquelles solituds: aquí havia dat el tomb a una barraca de carboner abandonada, i més lluny havia arrencat arrels que creixen damunt les roques molsoses, en un altre indret s'havia assegut al peu d'un arbre; i tot això havia estat suara, feia a tot estirar, dues hores, perquè el rastre era de fresc; així és que la nostra esperança i la nostra ardor redoblaven.

Després es referí, a la porta: ens digué que era feta amb pedra sorrenca, a imitació del Properleer d'Atenes. De cop i volta, el cavall, que havia estat entretingut llepant-se les cames, gir

Magres penyals coberts de glaç i núvols ombrívols, dominaven una vall on salzes i mates de servera estaven en espesa florida, i l'embaumada licnide difonia la seva fragància. La meva claror era opaca; el meu creixent, pàl·lid com la fulla del lliri d'aigua que ha estat flotant per espai de setmanes damunt l'aiguatge, un cop arrabassat de la seva tija.

Ja en teníem ben prou, d'aquest esport de navegar a la vela, i no ens vingueren pas ganes de continuar un joc del qual ens havíem saciat. L'excursió havia estat bona, interessant, agitada, i érem del parer de pendre ara el rem, sols fos per variar.

No és pas de terra estranya que els passos meus se'n van. No és als estranys que dono avui el meu sospir. Jo vaig trobar-hi casa i l'alegror que hi lluu en eix Estat que deixo enrera, amb plor desfet. Freds han de ser mos ulls, mon cor, la meva téte , per tal com, Alabama, s'apartaran de tuN'hi havia pocs que sabessin què significava téte , però el poema va plaure, tanmateix.

I certament semblava que ens haguessin donat la bona nova del naixement d'un ésser xamós, que portava alegria. Havíem de fer quelcom divertit: ho teníem al cor d'una manera indeterminada. En Xaneta va començar a concretar-ho. -Si anéssim a parar!... Avui ha d'ésser estat dia d'entrada.

De manera que el que és jo, pel que sento a dir, no crec que ningú entre els grecs ni entre els bàrbars hagi estat més amat que ell. Vet-en-aquí una prova. Tot i que Cirus era sotmès del rei ningú no es pass

-M'ho hagués dit a mi. Tot això no hauria estat res. Miri: la meva noia enraona amb un fuster que, mal m'est